dimarts, 31 d’agost de 2010

Democràcia obrera i burgesa

La qüestió de la relació de la socialdemocràcia o de la democràcia obrera amb la burgesia democràtica és una antiga i alhora eternament nova qüestió. És antiga, car s'ha presentat sempre d'ençà que existeix la socialdemocràcia. Les seues bases teòriques es troben fins i tot en les primeres obres de la literatura marxista, en «El manifest comunista» i al «Capital». És eternament nova perquè cada passa en el desenvolupament de cada país capitalista crea una combinació específica i original de diferents formes de democràcia burgesa i de diversos corrents en el moviment socialista.

Per a nosaltres a Rússia aquesta antiga qüestió s'ha fet especialment nova ara. Per copsar més clarament la situació actual, hauríem de començar amb una petit repàs històric. L'antic populisme revolucionari rus es basava en un punt de mira utòpic anarcoide. El mujic-obs'c'innika contenia ja un socialista. Rere el liberalisme de la societat russa il·lustrada veia clarament els desitjos de la burgesia russa. La lluita per la llibertat democràtica era menyspreada com una lluita per un sistema favorable a la burgesia. Voluntat Popular féu un pas endavant cap a la lluita política, però no fou possible de vincular-la amb el socialisme. L'exposició socialista brillant de la qüestió fou de nou enfosquida, quan amb la caiguda de les conviccions socialistes, la nostra comunitat començà a recuperar teories en l'esperit del senyor In. V. del caràcter no-classista, no-burgès de la intel·lectualitat democràtica russa. Se seguia necessàriament que el populisme, després d'haver negat el liberalisme burgès, començàs gradualment a fusionar-se amb aquest sota una direcció liberal-populista. L'essència democràtica-burgesa del moviment intel·lectual rus, des del més moderat culturalista, fins al més extrem terrorista revolucionari, començà a fer-se més i més clara, simultàniament a l'aparició i desenvolupament de la ideologia proletària (socialdemocràcia) i el moviment obrer de masses. Però el creixement d'aquest s'acompanyà finalment d'una escissió entre els socialdemòcrates. Els sectors revolucionari i oportunista de la socialdemocràcia, que expressaven les tendències proletàries, el primer, i les intel·lectuals, el segon, del nostre moviment es diferenciaren clarament.

El marxisme legal esdevingué aviat a la pràctica una «reflex del marxisme en la literatura burgesa». I a través del bernsteinisme l'oportunisme ha arribat directament al liberalisme. Els «economistes» de la socialdemocràcia, d'altra banda, eren partidaris anarcoides de la concepció exclusiva del moviment obrer, consideraven el suport a l'oposició burgesa per part dels socialistes com un canvi en el punt de mira de la classe, i declaraven que la democràcia burgesa a Rússia és un espectre. D'altra banda, els «economistes» d'altres tendències, també eren partidaris del moviment obrer pur, retreien als socialdemòcrates revolucionaris d'ignorar aquesta lluita popular contra l'autocràtica davant la realitzada pels nostres liberals, zemstvos i cercles culturals.

L'antiga «Iskra» encara mostrava elements de democràcia burgesa a Rússia quan molts no els veien. Demanava al proletariat que donàs suport a aquesta democràcia (veieu n. 2 d'«Iskra» quant al suport del moviment estudiantil, el n. 8 del congrés il·legal de zemstvos, el n. 16 dels dirigents liberals de la noblesa, n. 18 del malestar en el zemstvo, etc). Remarcava constantment el caràcter de classe burgesa del moviment liberal i radical i s'hi referia a la crida dels esforçats emancipacionistes: «seria hora d'entendre aquesta simple veritat, que la unitat efectiva (per comptes de verbal) de la lluita contra l'enemic comú s'aconsegueix amb la política assequible que el desaparegut Stepnjak una vegada anomenà planificació i realització comunes, per oposició a la mentida diplomàtica hipòcrita, i la participació real en la lluita, la unitat real de la lluita. Quan els socialdemòcrates alemanys uniren la lluita contra la reacció militar-policial i feudal-clerical dels diferents partits, ho basaren en una classe social concreta (és a dir, la burgesia liberal) i així s'establí una unitat d'acció sense hipocresies ni falsedats» (n. 26).

Aquesta presentació de la qüestió per part de l'antiga «Iskra» ens du a prop del debat actual quant a la relació dels socialdemòcrates amb els liberals. Com ja se sap, aquest debat ja s'inicià amb el segon congrés, on es presentaren dues resolucions d'acord amb el punt de mira de la majoria (resolució de Plekhanov) i de la minoria (la resolució dels conservadors). La primera resolució assenyala el caràcter de classe del liberalisme com a moviment de la burgesia, i posa en primer terme la tasca de demostrar al proletariat el caràcter anti-revolucionari i anti-proletari de la principal direcció liberal (emancipacionista). En reconèixer la necessitat del suport dels proletaris a la democràcia burgesa, aquesta resolució no entra en hipocresies polítiques, i en l'esperit de l'antiga «Iskra» redueix la qüestió a la unitat de lluita: «com que la burgesia és revolucionària o, si més no, opositora, en la lluita contra el tsarisme» en aquest sentit els socialdemòcrates «hauríem de donar-li suport».

Contràriament, la resolució dels conservadors no ofereix una anàlisi de classe del liberalisme i del democratisme. Es plena de bones intencions, enumera les condicions per l'acord probablement superior i beneficiós, però, malauradament, fictici, verbal: els liberals o demòcrates haurien de declarar que no exposaran tal o tal reivindicació, o pronunciaran tal o tal consigna. Com si la història de la democràcia burgesa a tot arreu no protegís els obrers de creure's declaracions, reivindicacions i consignes! Com si la història no ens demostràs centenars d'exemples on els demòcrates burgesos actuaren amb consignes no tan sols de plena llibertat, sinó també d'igualtat, amb consignes socialistes, sense deixar per això d'ésser demòcrates burgesos i de «cobrir» encara més la consciència del proletariat! El sector intel·lectual de la socialdemocràcia vol lluitar contra aquest «cobriment» amb la presentació de condicions als demòcrates burgesos quant al programa. El sector proletari combat l'anàlisi de classe que conté el democratisme. El sector intel·lectual cerca condicions verbals d'acord. El proletari demana una unió real de lluita. El sector intel·lectual composa un acord mesurat, bo, amable i servicial amb la burgesia. El proletari no espera cap amabilitat de la burgesia, i hi dóna suport a tota, fins i tot la cap més fina de la burgesia en la mesura que realitze una lluita contra el tsarisme. El sector intel·lectual es limita al punt de mira del tracte: si us alçau al costat dels socialdemòcrates, per comptes dels socialrevolucionaris, aleshores hi serem d'acord d'arribar a un pacte contra l'enemic comú. El sector proletari té un punt de mira actiu: us hi donam suport exclusivament si a través vostre podem fer un cop contra el nostre enemic.

Totes les mancances de la resolució dels conservadors han actuat d'ençà del seu primer contacte amb la realitat. Aquest contacte fou el pla ben conegut d'editar una nova «Iskra», el pla de la «forma superior de mobilització», en relació amb els raonaments bàsics del n. 77 (article editorial: «Democràcia a debat») i el n. 78 (el manifest dels conservadors). Quant al pla hi havia ja un discurs en el pamflet Lenin, i cal que ens hi aturam en els seus raonaments.

La idea bàsica (o, més correctament, la manca bàsica d'idees) que assenyala la forma de raonar de la nova «Iskra» és la distinció entre democràcia nacional i burgesa. Aquesta distinció es presenta en tots dos articles, i el lector atent hi veu que, per comptes d'emprar el terme democràcia burgesa i al costat d'aquest, hi apareixen com a equivalents els termes: democràcia, intel·lectualitat radical (sic!), democràcia ascendent, democràcia intel·lectual. Aquesta distinció la fa la nova «Iskra», modestament, amb la descoberta del concepte original «que no ha sigut donat a la comprensió» del pobre Lenin. Aquesta distinció es vincula directament amb el nou mètode de lluita, de la que sentim molt a dir tant de Trockij com dels editors d'«Iskra» directament: el liberalisme del zemstvo, diuen «si no el piquen els escorpins», i la intel·lectualitat democràtica són disposats a arribar a acords amb nosaltres. La democràcia hauria d'actuar independentment com a força independent. «El liberalisme rus, el paper necessari del qual ha sigut superat històricament, la seua força motriu (sentiu-ho!), el seu sector democràtic-burgès és disposat, si no el piquen els escorpins». En el concepte leninià «el liberalisme rus no ha d'arrabassar-li aquests elements socials en base als quals la democràcia pot (!) influir com a avantguarda de la democràcia».

La nova teoria és aquesta. Com totes les nostes teories de l'actual «Iskra» és un embolic continu. Primer, la pretensió d'una prioritat en l'obertura de la intel·lectualitat democràtica és superficial i ridícula. En segon lloc la distinció entre el liberalisme del zemstvo i la democràcia burgesa és incorrecta. En tercer lloc, és insolvent l'opinió que la intel·lectualitat pot esdevindre una força independent. En quart lloc és injusta l'afirmació que el liberalisme zemstvo (sense el sector «democràtic-burgès») és unicament disponible per la força, etc. Ens ocuparem amb detall de tots aquests punts.

Lenin ignora l'aparició de la intel·lectualitat democràtica com a tercer element.
Obrim els n. 2-3 de «Zarja». Prenem «la revista interior» que cita un pamflet dels conservadors. Llegim l'encapçalament d'una secció: «el tercer element». Llegim aquesta secció i llegim que tracta del «creixement del nombre i influència dels membres d'un zemstvo de doctors, tècnics, etc», llegim que «el desenvolupament de la dissidència professional provoca que el nombre d'intel·lectuals hi cresca», de la «inevitabilitat dels confictes d'aquests intel·lectuals amb la burocràcia i amb les instàncies superiors», del «caràcter imminentment epidèmic d'aquests conflictes», de la «irreconciliabilitat de l'autocràcia amb els interessos de la intel·lectualitat en general», llegim una crida directa a aquests elements «sota la bandera» de la socialdemocràcia...
Però no és cert que l'aparició de la intel·lectualitat democràtica i la necessitat de cridar-la sota la bandera de la socialdemocràcia «eren clarament» leniníades perjudicials fa tres anys!

És cert que aleshores l'oposició entre el zemstvo la democràcia burgesa no s'havia descobert encara. Però aquesta oposició seria tan intel·ligent som si haguessem dit: la província de Moscou el territori de l'Imperi Rus. Tant la gent pro-censitària del zemstvo i els dirigents de la noblesa són en essència demòcrates en oposar-se a l'autocràcia i a la servitud. El llur democratisme és limitat, estret i inconsistent, ja que tot és limitat, estret i inconsistent amb diferents graus per qualsevol democratisme burgès. L'article editorial del n. 77 d'«Iskra» analitza el nostre liberalisme en dividir-lo en grups: 1) nobles-terratinents; 2) liberals-terratinents; 3) intel·lectualitat liberal, que defensa una constitució pro-censitària, i 4) extrema esquerra-intel·lectualitat democràtica. Aquesta anàlisi és incompleta i confusa ja que les divisions intel·lectuals es barregen amb la divisió en classes i grups diferents, els interessos dels quals els expressa la intel·lectualitat. A banda dels interessos d'una àmplia capa de terratinents, el democratisme burgès rus reflecteix els interessos de les masses de comerciants i industrials, principalment els mitjans i petits, i també (i això és especialment important) de masses de propietaris i petits propietaris entre la pagesia. Ignorar aquesta capa tan àmplia de la democràcia burgesa russa és la primera mancança de l'anàlisi d'«Iskra». La segona mancança és oblidar que la intel·lectualitat democràtica russa es divideix de forma necessària i no casual d'acord amb la posició política de tres corrents: els emancipacionistes, els social-revolucionaris i els social-demòcrates. Totes aquestes tendències tenen darrera llur una llarga història i cadascuna expressa (de la forma més determinada possible en un estat autocràtic) el punt de mira dels ideòlegs moderats i revolucionaris de la democràcia burgesa i el punt de mira del proletariat. No hi ha res de més divertit que l'innocent desig de la nova «Iskra»: «La democràcia hauria d'actuar com a força independent», i alhora la democràcia s'identifica directament amb la intel·lectualitat radical! La nova Iskra ha oblidat que la intel·lectualitat o la democràcia intel·lectual que esdevé una «força independent», no és cap altra que el nostre «partit de socialistes revolucionaris»! No hi pot haver cap altra «extrema esquerra» per la nostra intel·lectualitat democràtica. És ben evident, però, que és possible parlar de la força independent d'aquesta intel·lectualitat únicament en un sentit irònic o bé terrorista del mot. Restar en el terreny de la democràcia burgesa i moure's cap a l'esquerra des de l'Emancipació, suposa moure's cap als social-revolucionaris i enlloc més.

Finalment, encara resisteix menys la crítica la darrera descoberta del nou «Iskra» que «el liberalisme sense la meitat democràtica-burgesa» tan sols val per ésser castigada pels escorpins, que «és més raonable bandejar la idea de l'hegemonia» si no hi ha ningú més a qui adreçar-se fora del zemstvo. Qualsevol liberalisme mereix el suport de la social-democràcia en la mesura exacta que actue a la pràctica contra l'autocràcia. Aquest suport per part de l'únic demòcrata conseqüent fins a la fi, és a dir el proletariat, cap a tots els demòcrates inconsistents (és a dir, burgesos) també du la idea de l'hegemonia. Únicament que la interpretació petit-burgesa, botiguera, de l'hegemonia veu la seua essència en l'acor, en el reconeixement mutu, en les condicions verbals. Des del punt de mira proletariat l'hegemonia en la guerra es correspon a qui lluita de forma més vigorosa i qui aprofita tota ocasió per ferir l'enemic, qui sempre ajusta l'acció al mot, qui és per tant el dirigent ideològic de les forces democràtiques, qui critica qualsevol política incompleta (Veieu Sojinenija 5, volum 5, pàgines 327-335). El nou Iskra s'equivoca profundament en pensar que el caràcter incomplet és una propietat moral per comptes de política-econòmica de la democràcia burgesa, en pensar que és possible i necessari corregir aquest caràcter incomplet fins el qual el liberalisme tan sols mereix l'agulló de l'escorpí i més enllà del qual ja mereix l'acord. Això suposa «determinar-hi prèviament el grau permissible». Consideram realment els següents mots: estipular l'acord amb els grups opositors en el reconeixement per part d'ells del sufragi universal, igual, directe i secret, suposa «presentar-los el reactiu irresistible de les nostres reivindicacions, el paper tornasol del democratisme, i posar en la balança del llur càlcul polític tot el valor del suport proletari» (n. 78). Com de bellament ho escriuen! I com de desitjable seria dir a l'autor d'aquests bells mots, Starover, amic meu, Arkadi Nikolajevic, no parlau bellament! El senyor Struve amb un moviment de ploma ha fet inútil el reactiu irresistible de Starover quna escriu en el programa de «la Unió per l'Emancipació» el sufragi universal. I el mateix Struve ens ha demostrat a la pràctica en més d'una ocasió que tots aquests programes pels liberals no són més que un simple tros de paper, no de tornasol, sinó un tros vulgar de paper, ja que el demòcrata burgès en pot escriure un avui, i un altre demà. Aquesta propietat la tenen fins i tot molts intel·lectuals burgesos que es passen a la social-democràcia. Tota la història del liberalisme europeu i rus en mostra centenars d'exemples de divergència entre el mot i els fets, i per aquesta raó és del tot innocent per part d'Starover de pensar en papers reactius irresistibles.

Aquesta aspiració innocent du Starover a la gran idea que donar suport a la lluita anti-tsarista de la burgesia que no admet el sufragi universal suposa «anular la idea del sufragi universal»! Potser Starover ens escriurà un nou bell fulletóa que demostre que, en donar suport als monàrquics en la llur lluita contra l'autocràcia, anulam la «idea» de la república? En això hi ha el problema que la idea d'Starover gira sense remei dins el marc de condicions, consignes, reivindicacions i aplicacions, i oblida l'únic criteri real: el grau de participació real en la lluita. A la pràctica això du inevitablement a bernissar la intel·lectualitat radical amb la qual sembla possible l'«acord». La intel·lectualitat, mofant-se del marxisme, apareix com a «força motriu» (per comptes del sirvent fidel?) del liberalisme. Els radicals francesos i italians són guardonats amb la consideració de gent a qui les reivindicacions anti-democràtiques o anti-proletàries els hi són alienes, tot i que tothom sap que aquests radicals han canviat incomptables vegades de programa i enfosquit la consciència del proletariat, tot i que en el mateix número (n. 78) d'«Iskra» a la pàgina següent (la setena) podeu llegir com monàrquics i republicans a Itàlia semblen «lluitar alhora contra el socialisme». La resolució dels intel·lectuals de Saratov (una societat sanitària) de la necessitat de la participació de representants de tot el poble en la legislació apareix com «la veu vàlida (!) de la democràcia» (n. 77). El pla pràctic de la participació dels proletaris en les campanyes pel zemstvo s'acompanya del consell «d'arribar a acords amb representants de l'esquerra de la burgesia opositora» (el famós acord de no crear pànic). L'editorial de la nova «Iskra» respongué la qüestió de Lenin d'on havien anat les conegudes condicions d'Starover: «Aquestes condicions haurien d'ésser sempre en la ment dels membres del partit, i aquests, en saber en quines condicions únicament i formalment el partit arriba a acords polítics amb un partit democràtic, es troben motalment obligats, fins i tot en els acords particulars als qual s'hi refereix la lletra, ha distingir estrictament entre els representants fiables de l'oposició burgesa—els demòcrates vàlids, i els liberals aprofitats»a.

Pas a pas. Al costat de l'acord del partit (l'únic possible, d'acord amb la resolució d'Starover) apareixen els acords particulars en determinades ciutats. Al costat dels acords formals hi ha els morals. El reconeixement verbal de «condicions» i la llur obligació «moral» sembla que du el títol de «fiable» i de «demòcrata vàlida», tot i que qualsevol infant entén que centenars de xarlatans faran qualsevol declaració verbal, comprometran fins i tot la paraula d'honor d'un radical, que són socialistes ni que siga per calmar els social-demòcrates.
No, el proletariat no entrarà en aquest joc de consignes, declaracions i acords. El proletariat mai no oblidarà que els demòcrates fiables no poden ésser demòcrates burgesos. El proletariat donarà suport a la democràcia burgesa no en base a tractes per evitar crear pànic, no en base a la convicció en la seua fiabilitat, sinó que hi donarà suport en la mesura que lluite a la pràctica contra l'autocràcia. Aital suport és necessari en l'interès d'aconseguir els objectius independents i social-revolucionaris del proletariat.
«Vperjod», n. 3,
24 (11) de gener del 1905.
Imprès d'acord amb el manuscrit.

_________________________
aUna nota per l'agut neo-iskrista. Se'ns dirà probablement que la lluita vigorosa del proletariat sense condicionants farà que els fruits de la victòria passen a mans de la burgesia. Respondrem amb una qüestió: quina garantia possible hi ha del compliment de les condicions del proletariat a banda de la força independent del proletariat?
Una altra petita mostra encara de la prosa del nostre Arkadi Nikolajevic: «qualsevol que en els darrers anys haja observat la vida pública de Rússia, sens dubte, es podrà adonar de la tendència democràtica creixent, despullada de tota estratificació ideològica, de tot vestigi del passat històrica, envers la idea immaculada de la llibertat constitucional. Aquiesta tendència fou en certa forma la realització d'un llarg procés de canvis moleculars en l'ambient de la democràcia, de les seues metamorfosis ovidianes, la diversitat caleidoscòpica de les quals ha captat l'atenció i l'interès d'un munt de generacions sucessives durant dues dècades». És una llàstima que siga incorrecta, ja que la idea de la llibertat no s'ha despullat, sinó que de fet s'ha maculat amb l'idealisme dels darrers filòsofs de la democràcia burgesa (Bulgakov, Berdajev, Novgorodcev, i d'altres. Veieu «Els problemes de l'idealisme» i «El nou curs»). És una llàstima també que totes aquestes metamorfosis ovidianes i caleidoscòpiques d'Starover, Trockij i Martov revelen una tendència nua a la frase.
_________________________
a Veieu el segon editorial «La lletra a les organitzacions del partit», també publicada secretament («únicament pels membres del partit») tot i que no hi ha cap secret. És extremadament instructiu comparar aquesta resposta de tot el consell editorial amb el pamflet «secret» de Plekhanov: «De les nostres tàctiques en relació a la lluita de la burgesia liberal contra el tsarisme» (Ginebra, 1905. La lletra al Comitè Central. Únicament per membres del partit). Esperam de tornar a totes dues obres.
________________________

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada