dimarts, 17 d’agost de 2010

Què és una nació lliure?


James Connolly


Què és una nació lliure?

(1916)


«What Is A Free Nation?» De Workers’ Republic, 12 de febrer del 1916.
Transcrit per The James Connolly Society el 1997.

Volem respondre aquesta qüestió per l'extraordinària confusió d'idees sobre la matèria que regna en aquest país, degut principalment als fems d'una premsa perniciosa i enganyosa amb els quals s'ha alimentat el pública irlandès durant els darrers vint-i-cinc anys.
Els nostres diaris irlandesos han fet tot el que les forces humanes podien fer per confondre l'opinió pública en la qüestió de quins són els trets essencials d'una nació lliure, què ha d'ésser una nació lliure, i què no pot suportar de perdre una nació sense perdre el seu títol de lliure.
És per aquesta extraordinària ignorància creada per la premsa que trobam tanta gent que s'allista a l'exècit britànic sota la convicció que Irlanda ha assolit de fa temps l'estatus de nació lliure, i que per tant les relacions entre Irlanda i Anglaterra s'han col·locat a la fi en la base satisfactòria de la llibertat. Irlanda i Anglaterra, ens han dit, són ara nacions germanes, unides amb el lligam de l'Imperi, però que cadascuna gaudeix de llibertats iguals—les llibertats iguals de nacions igualment lliures. Quants reclutes envià aquesta idea a l'exèrcit britànic en la primera flamarada de la guerra seria difícil d'estimar, però de ben segur es compten per milers.
El Partit Parlamentari Irlandès, que a cada escena del joc autonòmic ha sigut agranat i soterrat per Carson i els unionistes, que s'ha rendit en tots els punts i atorgat tots els avantatges a l'hàbil campanya de la colla militaris dels aristocràtics orangistes en temps de pau, s'ha comportat d'una forma igualment covarda i traïdorenca en la crisi de la guerra.
Hi ha pocs homes en els quals els sons de guerra no eleven l'instint combatiu, que no exciten certs impulsos cavallerescs ni que siga per un moment. Però el Partit Parlamentari Irlandès s'ha d'incloure entre aquests pocs. En ells els sons de guerra tan sols despertaren l'impuls per vendre els cossos dels llurs compatriotes com a carn de canó a canvi de graciosos somriures dels governants d'Anglaterra. En ells els crits de guerra sonaven tan sols com a crides per emular-los en la prostitució. Sentiren el crit de guerra—i es dedicaren a demostrar que els nacionalistes d'Irlanda eren més esclaus que els orangistes d'Irlanda, que eren més disposats a matar i a morir sota les ordres d'un imperi que menyspreava uns i altres.
Els orangistes tenien si més no la satisfacció que els cridaven a lluitar a l'exterior per tal de salvar un Imperi pel qual s'havien preparat per lluitar per mantindre'l inalterat a casa; però els nacionalistes eren cridats a lluitar a l'exterior per salvar un Imperi els dirigents del qual en els llurs moments més generosos havien refusat d'atorgar al llur país els fonaments de la llibertat nacional.
En lluitar a l'exterior l'orangista sap que lluita per defensar el poder dels governants aristocràtics que segueix a l'interior; en lluitar a l'exterior el soldat nacionalista lluita per mantindre intacte el poder dels qui conspiren per abatre'l quan demaneuna petita mesura de llibertat.
L'orangista diu: «Lluitam per l'Imperi a l'exterior si els seus governants ens prometen de no forçar-nos a sotmetre'ns a l'autonomia». I els governants diuen de tot cor: «És impensable que forçam l'Ulster de cap manera en aquest sentit».
El Partit Parlamentari Irlandès i la seua premsa deien: «Ens demostrarem aptes per ésser en l'Imperi Britànic en lluitar per ell, amb l'esperança que després de la guerra aconseguirem l'autonomia». I els governants de l'Imperi Britànic diuen: «Bé, ja sabeu què hem promès a Carson, però enviau la púrria irlandesa a lluitar per nosaltres, i, ehem, considerarem la vostra sol·licitud després de la guerra». Davant això, els dirigents parlamentaris i la llur premsa criden el món a presenciar la meravellosa victòria que han aconseguit!
James Fintan Lalor parlava i concebia Irlanda com d'una «reina destronada, que es fa arrere amb un arma a la mà». Els nostres parlamentaris tracten Irlanda, el llur país, com una vella prostituta que es ven l'ànima per la promesa de futurs favors, i en l'esperit d'aquesta concepció del propi país realitzen la llur campanya política.
Que ells siguen capaços de fer-ho fins i tot amb un èxit parcial durant un temps de la llur apostasia era tan sols possible perquè són tan pocs els irlandesos que entenen realment la resposta a la qüestió que encapçala aquest article.
Què és una nació lliure? Una nació lliure és la que posseeix un control absolut sobre tots els seus recursos i poders interns, i que no té cap restricció en la seua relació amb totes les altres nacions amb les mateixes circumstàncies llevat de les restriccions imposades per la natura. És aquest el cas d'Irlanda? Si el Decret d'Autonomia fos en funcionament seria aquest el cas d'Irlanda? A totes dues qüestions la resposta és no: no, més emfàticament, NO!
Una nació lliure ha de tindre un control complet dels seus propis ports, obrir-los o tancar-los a voluntat, o barrar qualsevol mercaderia, o deixar-la entrar, d'acord amb el que li semblàs millor pel benestar del seu propi poble, i en obediència als propis desitjos, i del tot lliure de la interferència de cap altra nació, i amb independència completa dels desitjos de cap altra nació. Sense aquest poder cap nació no posseeix els fonaments bàsics de la llibertat.
Posseeix Irlanda aquest control? No. El Decret d'Autonomia donarà aquest control dels ports irlandesos a Irlanda? No. Irlanda ha d'obrir els ports quan l'interessa a una altra nació, Anglaterra, i ha de tancar-los quan l'interessa a una altra nació, Anglaterra; i el Decret d'Autonomia força Irlanda a acceptar aquesta pèrdua de control nacional per sempre.
Com viuríeu en una casa si les claus de totes portes fossen en les butxaques d'un rival que us hagués robat sovint ene l passat? Us satisfaríeu si us digués que tots dos aneu a ésser amics per sempre més, però alhora insistís en fer-vos signar un acord que li deixàs el control de totes les portes, i la custòdia de totes les claus? Aquesta és la situació d'Irlanda avui, i serà la situació d'Irlanda sota el preciós Decret d'Autonomia de Redmond i Devlin.
Paga la pena morir per això a Flandes, els Balcans, Egipte o Índia, o no?
Una nació lliure ha de tindre plens poder per impulsar indústries sanes, bé per la protecció del govern o per la prohibició del govern de la venda de béns de rivals forasters. Seria de bojos no fer-ho, però una nació no és lliure si no té aquest poder, com el tenen totes les nacions lliures del món avui. Irlanda no té aquest poder, i no el tindrà sota l'autonomia. L'impuls d'indústries a Irlanda perjudica els capitalistes d'Anglaterra, i per tant aquest poder és expressament negat a Irlanda.
Una nació lliure ha de tindre plens poders per alterar, esmenar, o abolir o modificar lleis sobre la propietat dels seus ciutadans i en obediència a la demanda dels seus propis ciutadans per fer-ne alteracions, esmenes, abolicions o modificacions. Tota nació lliure té aquest poder; Irlanda no el té, i no se li concedirà pel Decret d'Autonomia.
Es reconeix avui que és del tractament assenyat del potencial i dels recursos econòmics, i de l'ordenament assenyat de les activitats socials que depèn el futur de les nacions. La nació més rica i feliç serà la que tinga la previsió de dirigir amb la millor cura els seus recursos nacionals als fins nacionals. Però a Irlanda se li nega aquest poder, i se li negarà sota l'autonomia. No es permet que els rics recursos naturals d'Irlanda, i el geni amable dels seus infants, es combinen per satisfer les necessitats irlandeses, llevat que la llur combinació puga operar en línies aprovades pels governants d'Anglaterra.
El seu servei postal, els seus telègrafs, els seus sense fils, les seues duanes i tarifes, la seua moneda, les seues forces de combat, les seues relacions amb altres nacions, el seu comerç, les seues relacions de propietat, les seues activitats nacionals, la seua sobirania nacional—tot plegat essencial per la llibertat d'una nació, es nega ara a Irlanda, i es negarà sota les disposicions del Decret d'Autonomia. I els soldats irlandesos de l'exèrcit britànic lluiten a Flandes per aconseguir per Bèlgica, se'ns diu, totes aquelles coses que l'Imperi Britànic, ara com en el passat, nega a Irlanda.
No hi ha ni un sol patriota belga que no preferesca veure el seu país desvastat per una guerra un centenar de vegades que acceptar una disposició per Bèlgica com la que Redmond i Devlin han acceptat per Irlanda. Som els irlandesos d'una pasta més baixa que els belgues?
No hi ha ni un sol pacifista a Anglaterra que vulga posar fi a la guerra sense que se li restaure a Bèlgica la plena possessió de tots els drets i poders nacionals que no posseeix Irlanda, i que el Decret d'Autonomia li nega. Però aquests mateixos pacifistes mai no esmenten Irlanda quan discuteixen o suggereixen acords. Per què ho haurien de fer? Bèlgica lluita per la seua independència, però els irlandesos lluiten per l'Imperi que nega Irlanda tot els drets pels quals els belgues pensen que cal lluitar.
I amb tot Bèlgica, com a nació, és, per dir-ho així, una creació d'ahir—un producte artificial dels plans d'estadistes. Mentre que les fronteres d'Irlanda, les marques inesborrables de l'existència separada d'Irlanda, són tan antigues com a Europa, l'obra del Totpoderós, i no de polítics. I com que les marques de la nacionalitat separada d'Irlanda no les feren els polítics tampoc no les poden desfer.
Allò que l'individu aïllat és a la família, ho és la nació individual a la humanitat. La família perfecta és la que treu el millor dels poders interns de l'individu, el món més perfecte és aquell on l'existència individual de les nacions es considera allò més sagrat. No hi pot haver cap Europa perfecta en la qual se li negue a Irlanda fins i tot el darrer dels seus drets nacionals; no hi pot haver cap Irlanda de vàlua si els seus fills accepten mansament aquesta negació. Si aquesta negació l'han acceptada els esclaus sense ànima dels polítics llavors l'han de repudiar els homes i dones irlandesos que encara tenen ànima pròpia.
El progrés pacífic del futur requereix la possessió d'Irlanda de tots els drets nacionals que ara li neguen. Tan sols en possessió d'aquests drets poden els obrers d'Irlanda veure l'estabilitat i seguretat dels fruits del llur esforç i organització. Un destí i no la nostra volunta ha triat aquesta generació com la cridada a l'acte suprem de sacrifici—morir si cal perquè la nostra raça puga viure en llibertat.
Som dignes de la tria? Tan sols amb la nostra resposta a la crida es podrà respondre aquesta qüestió.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada