Nosaltres, els valencians.

No fa falta presentació d'aquest clàssic de Joan Fuster. Nosaltres, els valencians. 

Nosaltres, els valencians.

Descarrega'l ací.

Països Catalans: problema i programa.

Països Catalans: problema i programa. Joan Fuster

dimecres, 29 octubre de 2008

Reflexions sobre els Països Catalans de la mà d'un dels intel·lectuals catalans més destacats del segle XX. I No cal dir que el "problema", a hores d'ara, tindria unes possibilitats de plantejament i de solució molt distintes, si no fos per la incòmoda "qüestió de noms". Circumstàncies històriques ben conegudes van impedir que, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, hi prevalgués un gentilici comú i un corònim igualment unitari. Potser en el moment oportú ningú no en va sentir la necessitat: quan arribà l'hora d'encetar el procés de constitució de les "nacions modernes" - que a la llarga esdevindrien "nacions-estat" -, el nostre poble ja ingressava de ple en l'àmbit de la "monarquia espanyola", i ho feia d'una manera espontània, subsumint-se en una denominació que el sobrepassava i que havia de marcar perillosament el seu futur. A partir del regnat de Ferran el Catòlic, hi hagué entre nosaltres tantes excitacions anticastellanes com es vulguin, però ben poques d'antiespanyoles. No oblidem que el separatisme de la Guerra dels Segadors, per exemple, va ser més aviat accidental i, sobretot, que les derrotes d'Almansa i de l'11 de setembre no representaren unes derrotes "nacionals" enfront d'Espanya com a concepte integrador, sinó el fracàs d'una complexa coincidència de factors polítics i de classe anecdòticament lligats a una lluita dinàstica. De fet, la majoria dels "botiflers" de la primera peripècia borbònica no estaven més castellanitzats que els "patriotes" de l'altra banda... El cas és, i sigui com sigui, que ens fallaren les "condicions objectives" mínimes perquè, en el moment que a Europa les "nacions" es preparaven a formalitzar-se, poguéssim aprofitar-ne l'opció. I els "noms" hi interferien. Tots havíem començat sent, com deia Ramon Muntaner, "vers catalans". Amb el temps, ens dividírem en "catalans", "valencians", "mallorquins" i fins i tot "rossellonesos". La llengua mateixa en quedà afectada. En un principi això tenia una transcendència molt relativa: hi perdurava el sentiment - cada cop més vague, és clar - d'una identitat d'orígens i d'unes vinculacions quotidianes, i l'idioma, a pesar de la nomenclatura localista, va mantenir la seva unitat bàsica. La cosa es deteriora a poc a poc, però, en part, perquè les divergències estructurals de cada regió s'accentuaven i, en part, també, perquè a tot arreu hi penetrava, finalment en termes agressius, la concepció uniformista de la Monarquia. No puc detenir-me en detalls, que conferirien a aquest paper una pretensió erudita que no vol tenir. La "consciència nacional" unitària, en l'àrea catalanoparlant, mai no es va perdre del tot. I amb la gent de la Renaixença va rebrotar. La dificultat venia provocada pel "nom". Els particularismes, que les classes dominants tant fomenten com combaten, segons que els convé, hi incidien enèrgicament: a les Illes i al País Valencià, com era lògic. Es tractava - per algú - de superar-los. No ha de sorprendre'ns, en aquesta perspectiva, que un valencià del XVI ja llenci la fórmula "pàtria llemosina": era un recurs per a no dir "català" ni dir "valencià", quant a l'idioma, i per a reconèixer, de passada, el fet nacional, encara que sigui anacrònic dir-ho així. El mot "llemosí" figura en l'Oda del senyor Aribau. I, especialment, entre els renaixentistes valencians, la confusió filològica encara avui mateix troba algun despistat seguidor. Constantí Llombart, el renaixentista valencià d'esquerres i populista, contrafigura de Teodor Llorente, s'aferrà a dir-ne "llemosí", de tot allò que ens era compartible a mallorquins, valencians i catalans estrictes. Sabia que triar el terme "català" podia ferir la susceptibilitat provinciana dels seus paisans. El terme "català" s'havia convertit en exclusiva dels habitants de més amunt del riu de la Sénia. No ens incloïa, a valencians i mallorquins. "Llemosinisme", doncs: una manera d'afirmar la unitat nacional. La lingüística i, eventualment, l'altra. Com que l'episodi, des de l'angle del País Valencià, ha tingut i té una virulència extravagant, no em sé estar de recordar ací una altra proposició: la del senyor Nicolau-Primitiu Gómez Serrano, fill, com jo, de Sueca. Don Nicolau-Primitiu, fantàstic en les seves especulacions de "paleotoponímia", participava de les evidències essencials, quant a la unitat de la llengua i a la del poble que la parla. Per què no "inventar" uns noms nous, si poguessin ser eficaços? En comptes de dir "valencià", "català", "mallorquí", per a l'idioma, podria trobar-se un compromís agradable i satisfactori per a tothom. El conflictiu - perquè el particularisme és incessant, i el "mallorquí" pot ser discutit des de Menorca i des d'Eivissa i des de qualsevol illa despoblada - "mallorquí", passava a ser "balear". I amb les tres síl·labes inicials de "balear", "català" i "valencià", suggeria el terme "bacavés". I d'allò que ara denominem "Països Catalans", ell en deia "Bacàvia". Un dia, ho explicava, això, a Carles Riba, temptant-lo a riure. Em contestà: "I per què no? No han posat en circulació "Benelux"?" Tenia raó. Però la vida - la local - no admet conclusions tan expeditives. El "Benelux" no ha prosperat, no prosperaria "Bacàvia". L'expressió "Països Catalans", malgrat tot, es feia inevitable. Hi havia precedents: el més antic que fins ara coneixem és valencià i del 1875. Basta que un valencià o un mallorquí - de tot l'arxipèlag, s'entén - pensi cinc minuts en ell mateix i en la història dels seus perquè perdi l'escrúpol de dir-se "català". Algunes publicacions dels anys 20 o dels 30 ja empraven això de "Països Catalans". L'alternativa més raonable era "Països de Llengua Catalana". En la penosa penitència de la Guerra d'Espanya, em sembla que fou Alexandre Cirici Pellicer qui va ressuscitar la denominació "Països Catalans". Jo m'hi vaig apuntar de seguida. En un paper titulat precisament Qüestió de noms vaig justificar la tria. La histèria provinciana que al País Valencià i a les Illes ha suscitat el progressiu ús de "Països Catalans" ve a confirmar-me en l'encert d'aquella promoció. No pas provocació. Perquè hi ha un "fet", que hem d'anomenar. Si no és "Països Catalans", com? Hi ha molts valencians i molts mallorquins que s'irriten, si se senten dir catalans. I moltíssims catalans estrictes que mai no han pensat que els valencians i els mallorquins - i els rossellonesos - som nacionalment uns amb ells. II I què som, o són, els "Països Catalans"? Una "nació", una "nacionalitat", un "projecte" de l'una cosa o de l'altra? Si l'esquerra dels Països Catalans, modesta en tant que catalana i en tant que esquerra, hagués estat mitjanament intel·ligent - i no ho ha demostrat encara -, avui disposaríem, valencians, mallorquins, catalans estrictes, d'un petit cos de doctrina "nacionalitària". Però les nostres simultànies, germanes i/o paral·leles "esquerres" s'han caracteritzat, sempre, per la seva misèria intel·lectual. I pel seu distanciament de la realitat. Les revoltes intermitents, les cremes de convents, les matances de capellans i de burgesos, els "pactes" de l'etern "pactisme" imbècil, tot plegat contradictori, amb prou feines han servit de res. No ho dic com a reprotxe. Potser l'esquerra, d'extrem a extrem dels Països Catalans, no podia ser sinó això. Una bestiesa. La dreta, en canvi, sí que sabia on anar. La dreta, entre nosaltres, sempre ha estat més "il·lustrada" que l'esquerra. Com és natural, ai! La idea d'una "tradició nacional", que hauria d'haver estat la base teòrica de l'esquerra, fou assumida per la dreta. I ara podríem repassar dos llibres emblemàtics: el del bisbe Torras i Bages i el del descarat de Francesc Pujols: 'La Tradició Catalana' de l'un, justament, i el 'Concepte General de la Ciència Catalana' de l'altre. Són dos papers en aparença antagònics, als quals caldria afegir moltes planes de Xènius, de Rovira i Virgili, del doctor Trueta, de Jaume Vicens, de Ferrater Mora... Tot això emana fonamentalment del Principat, però incorporant-hi Llull i Turmeda, Ausiàs March i Vives - i gent transvasada com Eiximenis i Muntaner. No hi adduïa Trueta el mateix Blasco Ibañez? I per què no? Fou objectivament menys "català" Blasco que Pi i Maragall? Ningú, per cert, no ha reivindicat don Antoni Maura, i és que resultava ben difícil fer-ho. En qualsevol cas, una "Tradició nacional" que pugui dir-se autènticament catalana no sabria prescindir dels grans noms valencians i mallorquins. Ni dels petits. I la cosa no es limita a l'"altra cultura". Al fil de la divagació, convindria preguntar-se per què el vaporós nacionalisme romàntic, el de les "englantinas", s'inclinà cap a la dreta, i cap a una dreta sovint sagristanesca. El fet és anterior a la vertadera politització del Moviment literari. La Renaixença fou burgesa i conservadora, si més no en part: quan comença a ser, com sol dir-se, la "ideologia" de la "burgesia barcelonina"? Si la "burgesia barcelonina" del XIX és "el senyor Esteve" - que no ho era - o és "el viudo Rius" - que sí que ho era -, en cap dels casos no pot pas dir-se que fos gaire "catalanista". El vetes-i-fils de "la Puntual" no podia saber-ne res, cronològicament, i el senyor Rius, en el supòsit que quotitzés a la Lliga, ho feia per motius aranzelaris i numantinament provincians. El "nacionalisme català", realment, no els afectava, i la idea d'uns "Països Catalans" els hauria deixat perplexos. La burgesia del Principat va trobar per fi, i després del 98, uns líders, uns projectes d'acció, una oportunitat electoral: aquella "presa de la Bastilla" regional que protagonitzaren Prat de la Riba i Cambó, una "revolució burgesa" retardada i fallida. Al capdavall, Prat i Cambó encara entraven en els esquemes del Manifest com a "burgesia nacional". Al País Valencià i a les Illes - i no parlarem de la Catalunya Nord, que és tot un altre món - el "nacionalisme burgès" era simultàniament inimaginable. Ni tan sols conformat com a "regionalisme". Els qui des de Barcelona van parlar ja de la "Gran Catalunya" prou sabien que, de moment, jugaven a la utopia. El drama era la contradicció que, en una àrea que passablement cobria una qualsevol definició vuit-centista de "nació" o de la "nacionalitat" - compareu la de Prat de la Riba amb la de Stalin, divertidament semblants -, les divergències regionals s'imposaven a nivell d'estructures i de superestructures. Eren unes divergències importants. Però tant importen com per oblidar les convergències? I no dic ja les històriques, les lingüístiques, les culturals: les del pa de cada dia. L'antítesi "proteccionis-me/lliurecanvisme", posem per cas, dividia a tothom: hi hagué "lliurecanvistes" al Principat i hi hagué "proteccionistes" - a Sueca, a Alcoi - al País Valencià. No sé què hi passava a les Illes. En tot cas, la classe dominant bàsicament agrària - burgesia? - del País Valencià i de les Balears se subordinà a l'oligarquia carpetovetònica, que aleshores i fins fa quatre dies encara era etiquetable de "latifundista semi-feudal castellano-andaluza", com deien els pamflets del PC. El "proteccionisme" de l'INI desplaçà la polèmica, i els escàndols de l'"autarquia" franquista ens alliberen del vell fantasma, encara poc estudiat. L'excés administratiu i teòric del feixisme ha servit, si més no, perquè avui ja no ens enfrontem, valencians, balears, catalans estrictes, a propòsit d'unes collonades duaneres. Que mai no van ser reals, de poble a poble. El "nacionalisme català", en els termes socialment possibles, i amb la capitania d'una "burgesia" que, si no fou "nacional", aspirava a ser-ho, ni tan sols arribà a Tortosa ni a Lleida. Els partits proletaris que hagueren de plantar cara a la burgesia del Principat van ser, per això mateix, "regionals". I la "petita burgesia" - "classe popular", ben mirat - que hi podia haver fet coagular una empenta més àmplia geogràficament, si no amb unes generacions nacionalitàries, almenys amb les mínimes adhesions liberals, i fins i tot democràtiques, que pertoquen. Però no: això no funciona. La "petita burgesia" a tot arreu, continua sent franquista. Al País Valencià s'ha fet més reaccionària que mai. Quan Francesc Macià va venir a València el 31 o el 32, les multituds l'aclamaren: hi veien un exemple estimulant. Si demà hi vingués Josep Tarradellas, no solament hi trobaria la indiferència olímpica dels "catalanistes" valencians, sinó sobretot, l'odi de la "catalanofòbia" fomentada pel postfranquisme ultrafranquista vigent. Macià fou un "mite" popular; Tarradellas és un alfil governamental. I això, la gent, que no es mama el dit, ho sap. Tarradellas té una morbosa inclinació a xerrar pels descosits. "Tan poc que costa callar!", venia a dir Joan Maragall. Però no, Tarradellas és un episodi pintoresc i efímer. Els "Països Catalans" hi són anteriors i hi seran posteriors. No hi ha hagut un "nacionalisme" global dels Països Catalans com hauria calgut - i ni tan sols de tot Catalunya, alto! - perquè els desfasaments de classe i d'estructura econòmica han estat i són terriblement alienadors. L'actual catalanofòbia municipal de València, què no és sinó pura "alienació" en el sentit més catequísticament marxià de la paraula? La cosa comença on comença una presumpta esquerra. Ni l'Alianza ni la UCD no compten: hi estan en contra. En contra del País Valencià: no dic dels Països Catalans. Però més de mig PSOE, que hauria de ser l'esquerra i no ho és, encara no ho ha entès; ni ho han entès tots els del PC, i són l'esquerra consensualment més trista. Hauríem d'indagar com respondrien davant tots dos drames, el de "classe" i el "nacional", els partits aparentment de classe i nacionals de la Catalunya estricta, i és clar, de les Illes. Les notícies del diari són descoratjadores. Estadísticament, els vots del 15 de juny famós, al Principat i al País Valencià van donar la victòria a les esquerres, a unes esquerres suaument esquerranes i improvisadament autonòmiques. O no? O no ens coneixem tots? Ignoro què passà a les Illes. I és igual, què collons! Tarradellas, en unes últimes declaracions a un setmanari valencià, s'ha manifestat "contra els Països Catalans". I ho trobo molt correcte: què n'havia de dir aquest senyor? És un "regionalista bien entendido" de la pitjor espècie. Qualsevol confusió sobre el particular serà culpa dels partits vaporosament "nacionalistes" del Principat. Tarradellas ha substituït Ferran Valls i Taberner - quina diferència hi havia entre l'un i l'altre? - en la fantasia pre-autonòmica d'avui. Jo no sé si Josep Tarradellas es fa cap il·lusió sobre el seu "poder". Ell en té, si en té gens, perquè el difunt Valls i Taberner ha passat a millor vida: a la vida celestial. Ferran Valls, desterrat per Primo de Rivera, encara va saber què era el Maestrat: un tros de "país català" que no era Catalunya. El senyor Tarradellas se'n fot, dels "Països Catalans". Els "Països Catalans" se'n foten, del senyor Tarradellas. El senyor Tarradellas no ha llegit ni 'La nacionalitat catalana' de Prat de la Riba. Les lectures del senyor Tarradellas seran un deliciós entreteniment per als erudits de demà passat: hi descobriran un analfabetisme apassionant. El "pragmatisme", tan invocat del personatge, no és més que una jovial historieta del postfranquisme, que, amb noms i cognoms, podríem referir. No va ser l'esquerra, ni el centre, qui hi va intervenir. L'esquerra i el centre s'hi van agenollar. Quan al Principat, i Tarradellas capdavanter, diuen "Catalunya!", i hi ha el Guti, i el senyor Pujol, i la Frederica Montseny, i les figues que els han parit, jo ho tradueixo a l'estil dels equivalents del meu rodal: "Para ofrendar nuevas glorias a España...". Això. III Els Països Catalans són alguna cosa: què? Una nació, una nacionalitat, un fantasma? No m'importa. Encara espero que algú, catedràtic o no, em proporcioni una definició d'aquests termes - "nació", "nacionalitat", "fantasma" - amb un mínim rigor científic. Però són - som - alguna cosa. No volen que siguem una nació o una nacionalitat? És igual. Serem un fantasma. Un fantasma polític. Ells - els que hi estan en contra - l'hauran de tenir sempre present. El "regionalismo bien entendido" dels partits burgesos i criptoburgesos - socialdemòcrates - del Principat no volen saber-ne res. I en el rodal de la trista socialdemocràcia que patim, hi incloc el PSUC. No caldrà dir que les dependències sucursalistes de la Dreta i la presumpta Esquerra, al País Valencià i a les Illes, s'esmunyen davant la urgència d'una definició. Catalans? Valencians? Mallorquins? I més que mallorquins, menorquins, eivissencs? I els mateixos valencians, són tots "valencians"? Hi ha els "alacantins" i els "castellonencs", que es miren la València franquista amb recel, i amb recel el Consell Pre-Autonòmic, dominat per UCD, AP i la "guàrdia de Franco" de les Diputacions Provincials. Són coses que passen. "Nacionalment", els valencians, per exemple, què som? Podem ser "catalans"; podem ser "espanyols". La tria és límpida. La fauna del "Para ofrendar", encara que vociferi un "Per a ofrenar", ja sabem tots per on va. És l'eterna genuflexió davant Madrid. És, encara, una eventualitat pitjor: és la submissió a la "classe dominant" - Gramsci es preguntaria si és alhora "classe dirigent" -, i ja no caldria parlar-ne més. Fa poc, un professor ben alimentat per la petita plutocràcia local i per la caricatura del socialisme indígena ens demanava, als intel·lectuals valencians, que no emigréssim a Madrid ni a Barcelona - i ni Gil-Albert ni Andrés Estellés ho han fet -, i ens reclamava que fóssim "sólo valencianos". Es pot ser "sólo valencia-no"? Ho és l'individu que al·ludeixo? Convicte i confès, i entonant el "Para ofrendar nuevas glorias a...", el personatge en qüestió és "anticatalanista" perquè és "espanyolista". I un espanyolista militant. Però no solament "valencià", no es pot ser únicament "valencià". El poc o molt èxit que la noció de "Països Catalans" ha tingut al País Valencià i a les Illes i, proporcions servades, més que al Principat, es deu a l'evidència de necessitar, nosaltres, els valencians i els balears, una "identitat nacional" que vagi en contra del provincianisme promogut per la classe dominant i més o menys dirigent. Al Principat, aquesta angoixa no es planteja. Els valencians que ens reclamen valencians volem la normalització de la llengua, i més coses. Volem ser el poble que volem ser. Una tautologia? No. Volem ser valencians. I, com ja vaig escriure en un llibre bastant difós i antic, "dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans". O sigui: ser nosaltres mateixos. Que és el que la infecta burgesia indígena, castellanitzada, no accepta. Aquesta burgesia, a través del Consell de la Pre-Autonomia, ha tingut la poca vergonya de suggerir - era el portantveus de l'Alianza Popular, tot s'ha de dir - que calia ensenyar a les escoles el "valencià vulgar", perquè el "valencià culte" és el català. El català, com a idioma literari, té una plataforma valenciana il·lustre, amb Ausiàs March, amb Joanot Martorell, el del Tirant lo Blanc, amb Jaume Roig, amb Roís de Corella, amb sor Villena, i... Bé, no cal insistir-hi. Perdrem el temps si discutim amb analfabets i amb subnormals, encara que sigui Consellers de la Pre-Autonomia. Cada dia més, els valencians s'interessen per les seves "senyes d'identitat". El feixisme local, homòleg al del senyor Tarradellas, nega els Països Catalans. Un pollastre - o pollastret - parlamentari del PSOE, al Congrés va fer el ridícul augurant un "colonialisme" - català, és clar - si les "regions autònomes" arribaven a federar-se. Aquest tendre ex-jesuïta, socialista improvisat i valencià castellanista, podria haver estat una mica intel·ligent i no caure en la trampa que li parava l'Alianza Popular. La tal "federació" entre regions autònomes ja venia descartada pels principis mateixos de l'avantprojecte de la Constitució espanyola. Josep A. González Casanova ho ha explicat acadèmicament. Els "Països Catalans" no tenen lloc en la Constitució del Consensus. Tampoc no en van tenir en les mil i una constitucions espanyoles precedents, començant per la de Cadis. I què? Prohibir "constitucionalment" la federació de regions autònomes, ara com ara, no passa de ser una provocació. Una provocació que venia de l'AP, i que per a certificar imbecil·litats, va aconseguir vots de dreta i d'esquerra. La Dreta i l'Esquerra espanyoles estan en contra dels Països Catalans. Una amena unanimitat. Poc o molt, la promoció dels Països Catalans - com a programa - ve incitada des de la perifèria: des del País Valencià, des de les Illes. A la Catalunya estricta no en senten la necessitat: parteixen d'un "regionalisme" fort, virulent i tot, cantant Els Segadors i gargaritzant algun "Visca Catalunya lliure!". És pura misèria, això. L'autonomia - i per què només "autonomia"? - de la Catalunya estricta passa, solidàriament, per les autonomies de les Illes i del País Valencià. No es tracta de promoure "federacions" prematures. Ni el Principat, ni les Illes ni el País Valencià, avui, no estan en condicions de "federar-se". Amb una "constitució" com la que ha pactat la desgraciada pinya social-cristiano-euro-demòcrata, ni tan sols l'Extremadura autònoma no podrà connectar amb una inèdita Castella autònoma. Ningú, al Congrés ni al Senat, no és massa partidari de les autonomies, ni que siguin carpetovetòniques. Ara els carpetovetònics porten un tret avançat: ells són els espanyols per definició. Com els de Cantàbria i els d'Andalusia. Ells, els espanyols - i els espanyols dels Països Catalans -, no hi veuen sinó una descentralització, que, d'altra banda, mai no es produirà. Euskadi inclourà Navarra? Galícia s'ha de desentendre de Portugal? Serem els Països Catalans, conjuntament, una dispèpsia nacional? Els qui més necessitem ser "catalans", quan ho necessitem, som els valencians i els mallorquins. No serem molts, però hi serem els que aguantem un mínim principi d'afirmació nacional. Els "Països Catalans" no poden ser, ara mateix, una fórmula d'acció política. Caldria, abans, que el País Valencià se sentís o es reconegués català, i igualment cada una de les Illes. Però si renunciem a l'"acció política" des d'ara mateix, com a proposta d'emancipació nacional, ens veurem condemnats a ser "província". I que no serà solament ser "provincià": serà, també, una alficció de classe, que, enmig de l'embolic, no sabrem superar. De classe o de classes. Posem-hi les "classes populars". Desintoxicar-les de l'amarga idiòcia feixista, que tan ingènuament han assumit, suposaria un esforç que l'actual Pseudodemocràcia no farà mai: et pour cause! Els catalans que - i tan se val l'alegria bèstia dels almogàvers - han arribat a "imaginar-se" catalans des de Salses a Guardamar i des de Fraga a Maó, serem un principi nacional seriós. Contra la "classe dominant", que fa que el President Tarradellas i el President Albiñana, que mai no s'han saludat, siguen cosins-germans, i nebots del Rei, políticament. Hi ha una pul·lulació de veïns, que més que "republicans" són perplexament valencians. O catalans. Més aviat, per valencians, hem de ser catalans. I contra Tarradellas.

Qüestió de noms.

Qüestió de Noms. Joan Fuster. 1962.

dimecres, 05 març de 2008

Text clàssic de Joan Fuster sobre la polèmica del nom del nostre país. El problema, en efecte, només es planteja en funció de les Illes i del País Valencià, els dos "regnes" a part que creava la voluntat conqueridora del rei Jaume I. I és evident que, en un principi, tant els "valencians" com els "mallorquins" havien de trobar ben natural el fet de dir-se "catalans". Una realitat immediata, de tipus primàriament ètnic, ho decidia: uns i altres, en l'etapa fundacional de "regnes" respectius, no eren sinó "catalans" -catalans del Principat- trasplantats als nous territoris. Desplaçada o sotmesa la població sarraïna de les zones conquistades, calia erigir-hi una societat cristiana que la substituís, i això hagué de fer-se a través d'una colonització massiva, que va sortir sobretot de Catalunya. Pel que fa a les Balears, la cosa és clara. La conquista de l'arxipèlag va ser una empresa catalana, i exclusivament catalans -en xifres bàsiques-, els repobladors que s'hi instal·laren. En el cas del País Valencià, va haver-hi una àmplia participació aragonesa, però foren també els catalans que contribuïren d'una manera determinant a l'eficàcia última del repoblament cristià. Les comarques del litoral i algunes altres de l'interior, i la ciutat capital del "regne", van ser absolutament catanitzades: elles, hegemòniques en tots els aspectes -cultural i demogràfic, polític i econòmic-, van assegurar la catalanitat essencial en la vida valenciana. "Són vers catalans, e parlen del bell catalanesc del món", escrivia Ramon Muntaner en referir-se als habitants del Sud limítrof amb Múrcia. Sens dubte, Jaume I va tenir raons poderoses per a convertir les Illes i el País Valencià en "Estats" autònoms. No és de la nostra incumbència discutir-les, ara i ací. Si el rei hagués obrat altrament, les Illes haurien quedat integrades en el Principat, però potser Aragó hauria absorbit el País Valencià. Sigui com sigui, aquella constitució en "regnes" a part, no alterava de moment la "realitat ètnica" a que al·ludíem. El procés de la repoblació cristiana no va ser ràpid, precisament, i en el País Valencià encara no podia donar-se per conclús a darreries del segle XV. Una constant, o gairebé constant, immigració de gent del Principat venia a edificar la nova societat valenciana, com havia edificat la mallorquina. L'ascendència "catalana" de valencians i mallorquins, doncs, no era una simple dada remota, vinculada a l'origen dels "regnes", amb els episodis diguem-ne èpics de la Conquista i els assentaments familiars del Repartiment. Hi havia, de més a més, la repetida incorporació d'homes i dones que procedien de Catalunya i consolidaven 1'estructura catalana d'aquestes regions. Les minses fronteres polítiques que separaven del Principat els dos "regnes" filials no interrompien la continuïtat del fons humà comú: continuítat -unitat- d'idioma, de predisposicions col·lectives, de cultura, de formes de vida. I d'això, tothom en tenia consciència. D'altra banda, com a "catalans" érem coneguts, tots plegats, els del Principat, els de les Illes i els del País Valencià, a lot arreu de l'Europa medieval i renaixentista. Formàvem un bloc socialment i lingüísticament compacte, i un estranger no hauria estat en condicions de distingir-hi les nostres variants de "regnes": al capdavall, aquestes variants s'esborraven davant la sobirania única deis reis d'Aragó. Ni valencians ni mallorquins no van tenir més nom internacional que el de "catalans". Com a "catalans" eren coneguts, i com a "catalans" es donaven a conèixer. Podríem citar l'exemple insigne dels Borges, de Xàtiva. "O Dio, la Chiesa Romana in mani dei catalani!" exclamaren els italians en veure com aquella tribu de valencians espavilats s'enfilava al Soli papal i als alts càrrecs de l'Església. El mateix Calixt III al·legava el seu propi pontificat -"Papa catalanus" es deia-, com un signe més, entre altres, d'un instant gloriós per a la "nació catalana": "Magna profecto est gloria nationis catalanae diebus nostris..." De vegades i tot, el gentilici "català" arribava a aplicar-se a tots els súbdits de la Corona d'Aragó, encloent-hi els aragonesos. Però era la identitat de llengua i d'estirp el que feia que mallorquins, valencians i catalans estrictes, apareguessin com un sol poble. Com un sol poble apareixien als ulls dels altres pobles. I com un sol poble se sentien ells mateixos en confrontar-se amb els pobles veïns: "catalans" en definitiva. Però no solament en confrontar-se amb als pobles veïns. Hi hagué un temps en què tots els catalanoparlants -o, si això us fa més goig, tots els catalanòfons-, acceptaven ben de gust anomenar-se i ser anomenats "catalans" en el mateix àmbit domèstic. Un erudit tindria tasca útil i amable en la indagació d'aquest punt: precisar la durada i les condicions de la nostra unanimitat en el gentilici. Era lògic que, establerta la divisió jurídico-administrativa dels "regnes" -un "regne" de Mallorca i un "regne" de València, al costat del "principat de Catalunya"-, uns gentilicis privatius entressin en concurrència amb el de "catalans". Era lògic i necessari: els "regnícoles" del "regne de València" havien de dir-se "valencians", i els del "regne de Mallorca", "mallorquins". Ho imposaven les circumstàncies, amb una exigència indefugible. Es tractava de denominacions més aviat "polítiques", que, d'entrada, no estaven en contradicció amb el nom nacional genèric. Tanmateix no podien ser eludides. L'existència dels "regnes" comportava la inevitabilitat de les designacions locals. Si de cara a l'exterior tots podíem passar per "catalans", en ordre als tràmits interns de la Corona bé calia fer discriminacions. La unitat deIs catalans es desglossava, així, en tres "ciutadanies", si puc dir-ho en termes moderns, i cada "ciutadania" descansà en un nom especial. Des d'aquest angle, per tant, hi hauria "valencians", "mallorquins" i "catalans". Hi hauria, de fet, uns catalans, més "catalans" que els altres. Perquè els nadius del Principat de Catalunya -els catalans originaris-, conservaren l'apel·latiu de "catalans". I això, és clar, proporcionava un perillós inici de confusionisme. La paraula "català" esdevenia amfibològica: tant podía servir per referir-se al conjunt com per mencionar una de les parts. Era una ambigüitat prenyada de consequències incòmodes. Aquell "un sol poble" que eren i se sentien els catalanoparlants de la Baixa Edat Mitjana corria el risc de quedar-se insatisfactòriament "innominat". Una forma o altra de particularisme no tardaria a interferir-s'hi, i el risc s'agreujà. Valencians i mallorquins Començaren a covar un amor propi regional, i el mateix Principat es confeccionà el seu. Les organitzacions "estatals" distintes ho fomentaven. De més a més, als "regnes" es produïen situacions ben favorables a l'eclosió de sentiments localistes que, per un mecanisme obvi, havien de contrastar-se amb els del Principat. Mallorca va córrer l'aventura d'independèncía dinàstica que obre el testament de Jaume I i tanca la recuperació manu militari de Pere el Cerimoniós. El País Valencià, en el segle XIV, ascendeix a una plenitud econòmica i social molt estimable, la qual es refermarà en el XV, justament a expenses de la incipient decadència del Principat. Dir-se "mallorquins" o "valencians", després de tot això, implicava ja una punta d'orgull, de repercussions bastant previsibles. No la unitat, pero sí la consciència d'unitat dels catalanoparlants, hi quedava compromesa. En regionalitzar-se, el gentilici genèric perdia la seva força innervant. Serà un home de Girona, fra Francesc Eiximenis, qui formularà precisament la primera manifestació -ben precoç, per cert: 1383~, del particularisme valencià. Eiximenis diu del "poble valencià" que, "com sia vengut e eixit, per la major partida, de Catalunya, e u sia al costat, emperò no es nomena poble català, ans per especial privilegi ha propri nom e es nomena poble valencià". La diferenciació entre "valencians", "mallorquins" i "catalans" es trobava desproveïda d'una instància superior en nomenclatura, que mantingués reunides les tres branques regionals. Des del moment que "catalans" eren, per antonomasia, els habitants del Principat, resultava fàcil la contraposició de "valencians" i "mallorquins" a la vella denominació. El camí de les dissidències intranacionals hi tenia una oportunitat. Un nom superador -uns noms que no haguessin estat el de "Catalunya" i el de "catalans"-, podria haver aturat la dispersió. Aquest nom, aquests noms, no hi eren. L'època, d'altra banda, no estava madura per a fer-se càrrec de la dificultat i de la seva transcendència. Seria anacrònic, pel nostre costat, lamentar-nos-en. Al capdavall, si el nom comú es desvirtuava o s'esvaïa i cap altre no venia a substituir-lo, era perquè la nostra gent no en sentia la necessitat. Unes puntualitzacions cronològiques il·luminarien l'evolució del problema. Malgrat tot, "valencians" i "mallorquins" continuaren dient-se catalans. Amb una mica de paciència podria confeccionar-se una abundant antologia de textos històrics i literaris que ho demostrarien. Valdria la pena d'intentar-la. Jo em limitaré a adduir ací uns pocs testimonis, significatius si més no per la data. El 1417, en escriure la seva Disputa de l'ase, fra Anselm Turmeda afirma de si mateix -i copio el passatge de la versió francesa de l'obra-, que "est de nation cathalaine et nay de la cité de Mallorques". Durant la guerra entre "ciutadans" i "forans" en el regnat d'Alfons el Magnànim, i també a Mallorca, un capitost del partit dels "ciutadans", Jaume Cadell, diria: "Pensau que tots som catalans, e havem fama per tot lo món d'ésser lleials vassalls a nòstron rei i senyor" Les paraules de Calixt III ja reportades són indiscutiblement, una important referència provinent del País Valencià. I encara, en 1539, quan es publicava a València la primera edició dels versos d'Ausiàs March, amb la traducció de Baltasar de Romaní, la portada del llibre fa constar que "el famosíssimo philósofo y poeta" era "cavallero valenciano, de nación catalán". Al Principat tampoc no s'oblidava aquella vinculació elemental. Els Consellers de Barcelona, el 1456, celebraran la canonització del valencià fra Vicent Ferrer, i remarquen que el nou sant és "de nostra nació". Insisteixo que totes aquestes dades, i les moltes més que podrien afegir-s'hi, haurien de ser articulades amb una minuciosa pulcritud cronològica, a fi de fixar la trajectòria de la perduració del nom "català" amb un abast general. Però crec que no estarà de sobres recordar el que escrivia Gaspar Escolano el 1610. Aquest amable cronista valencià diu: "Como fue poblado desde su conquista casi todo de la nación catalana, y tomó della la lengua, y están tan paredañas y juntas las dos provincias, por más de trescientos años han pasado los deste reino (de València) debajo del nombre de catalanes, sin que las naciones extranjeras hiciesen diferencia ninguna de catalanes y valencianos". I afegeix que això durà "hasta que cien años o poco más a esta parte, que el rey católico don Fernando de Aragón unió su corona con la de Castilla, cada una de estas naciones ("valencians" i "catalans") ha tirado por su cabo, como sintiendo la ausencia de su cabeza, y así tenidas por diferentes". No hi ha dubte que Escolano tenia raó. A partir del regnat de Ferran el Catòlic, "catalans", "valencians" i "mallorquins" van ser "tenidos por diferentes". Abans, la diferència de noms no afectava la unitat del poble catalanoparlant. Tot i que el terme "català" era equívoc, no per això es desvaloritzà. Ho acabem de veure. Després de Ferran el Catòlic les coses canvien. El prestigi de la Monarquia introduirà conceptes i denominacions supraregionals que no recolzaran ja en la nostra identitat col·lectiva estricta. Per a nosaltres s'enceta aleshores un període de "decadència", i "cada una de estas naciones", efectivament "tira por su cabo". "Valencians", "mallorquins" i "catalans" es distancien. El nom de "catalans" se'ls fa estrany, a valencians i mallorquins. La llengua comuna sofreix una marcada dialectalització, la qual, com que fereix l'element unitari més "visible", provoca l'aparenca d'uns "fets diferencials" idiomàtics capaços de ser interpretats com a discrepàncies nacionals. Mai no s'esfuma la memòria de la unitat anterior, naturalment: ni de bon tros. Fins i tot trobem afirmacions com aquesta, que feia el bisbe Josep Climent el 1766, en prendre possessió de la Mitra de Barcelona: "Si bien se mira, Valencia puede llamarse con propiedad una colonia de Cataluña, casi todos los valencianos somos catalanes en el origen, y con corta diferencia son unas mismas las costumbres y una misma la lengua de los naturales de ambas provincias". Però en realitat predomina allò altre: la dispersió. En enfrontar-se, ara "catalans", "mallorquins" i "valencians" no voldran reconèixer-se com "un sol poble" -amb un o amb tres noms, tant hi fa-: més aviat es veuran com tres "pobles germans", o en tot cas, amb un lligam de filiació llunyà, valencians i mallorquins respecte dels "catalans". El particularisme regional s'havia esclerosat de mica en mica, entre el XVI i el XIX. Res no resulta més instructiu, a propòsit d'això, que examinar les opinins sostingudes pels erudits d'aquests segles sobre la llengua autòctona. Accentuats els matisos dialectals de cada regió, pretendran justificar-los amb la consideració categòrica d'idiomes diferents. Si en el Quatre-cents els escriptors valencians havien lendit a anomenar "llengua valenciana" la llengua catalana, mai no havia estat amb la intenció de proclamar l'existència d'una variant local distinta ni menys encara independent, de les variants del Principat i de les Illes. Però després del 1500, aquesta intenció hi és. Els valencians reinvindiquen una "llengua valenciana" i els mallorquins una "llengua mallorquina" que no seria ja la "llengua catalana". Una evidència però, perdurava intacta: l'idioma antic, que servaven els documents i els manuscrits medievals, el qual havia estal idioma únic i comú de "valencians", "catalans" i "mallorquins". Per una aberrant confusió filològica, els homes de la Decadència van creure -almenys molts d'ells-, que el català antic no era sinó "llemosí", la mateixa llengua dels trobadors. L'ús del terme "llemosí" per designar el català medieval venia a ser, tot ben comptat, un expedient confortable que esquivava les susceptibilitats localistes. La "regionalització" del nom "català" era suplida pel nom fals de "llemosí", quant a l'idioma. En el fons, era una manera encara d'afirmar la unital dels catalanoparlants: una unitat retrospectiva, sí, però que seguia pesant en la tradició cultural de cada una de les nostres regions. Les tres "llengües" modernes -el "català", el "mallorquí", el "valencià"-, eren filles directes del "llemosí", i això les relligava amb un parentiu diàfan. Les frases d'Escolano i del bisbe Climent, ja citades, prou demostren que la consciència d'unitat idiomàtica subsistia netament. Amb la Renaixença es produeix una radical i taxativa revisió de criteris. La represa del conreu culte del vernacle havia de suposar, simultàniament a totes les regions de llengua catalana, la superació del destí dialectal, i per consegüent un retorn a la idea unitària dels nostres principis històrics. Això, pel que fa a l'aspecte literari. Amb el temps, no solament serà la unitat d'idioma el que es presentarà als ulls dels "valencians", dels "mallorquins" i dels "catalans" que continuen l'esforç renaixentista: una altra unitat, més ampla i més profunda, eclipsada fins aleshores, torna a la superfície de les reflexions civils de la nostra gent. És el fet de ser i de sentir-nos "un sol poble", que es planteja com un pressupòsit i com un projecte de cara al futur. Importa poc, ara, que aquest plantejament sigui compartit per nuclis més o menys extensos del Principat, de les Illes i del País Valencià. El que importa és que hi hagi "mallorquins", "catalans" i "valencians"" que assumeixen aquella il·lusió i aquella responsabilitat. Cau fora de l'àmbit d'aquesta nota analitzar les causes politico-socials que ho determinen, això. Basta que hi sigui. La qñestió dels noms sorgia immediatament amb una renovada acualitat. La nomenclatura localista era, d'entrada, un obstacle ja en el pla de les consideracions culturals: la llengua i la literatura autòctones havien de tenir una denominació única. El graciós miratge "llemosinista" era liquidat per filòlegs i historiadors: calia dir "llengua catalana", "literatura catalana". D'altra banda, tot i que les designacions regionals havien de mantenir-se, perquè responen a realitats sociològiques palmàries, també arribava l'hora de restaurar un gentilici comú, que abracés la totalitat del poble catalanoparlant. Res no era tan indicat com rehabilitar el nom de "català", que inicialment havia tingut aquell sentit. Però no podia desfer-se en quatre dies una situació sedimentada al llarg de quatre segles. Els particularismes són uns prejudicis difícils d'extirpar. No oblidem tampoc -fóra ingenu!- que no són gratuïts: hi ha particularismes perquè hi ha particularitats. I en aquest punt és on comença la nostra tasca, avui. Prejudicis, deia. Tots ells es concerten entorn de la paraula "català". D'ençà del XV, "català" vol dir exclusivament home o cosa del Principat. El gentilici comú -repeteixo- es regionalitza, perd aquell abast "total" que tenia en la ploma de Ramon Muntaner, que acceptava fra Anselm Turmeda, que enorgullia Calixt III. I el localisme s'hi aferra. D'un costat, al País Valencià i a les Illes. Mallorquins i valencians es mostren refractaris a subsumir-se en una denominació com la de "catalans", que ja no té per a ells el valor genèric dels orígens, sinó una específica aplicació regional -que no és la d'ells. De l'altre cantó, al Principat, també el terme "català" ha adquirit una accepció restrictiva. En el millor dels casos, i sempre al Principat, és corrent que el terme "català" sigui emprat amb exactitud quan es parla de llengua i de literatura; però en referir-se a història política o social, a economia, fins i tot a les altres facetes de la cultura, es prescindeix de les Illes i del País Valencià i només el Principat queda com a titular del gentilici. El particularisme, doncs, hi és, a tot arreu. S'ha convertit en una mena d'automatisme mental, per a uns i per als altres. I la veritat és que, pel que es refereix a les Illes i al País Valencià, ben sovint el fenòmen no és res més que allò que acabo d'insinuar: una repugnància al nom. Al nom i no a la unitat. El 1875, Constantí Llombart, un dels més tenaços treballadors de la Renaixença valenciana, escrivia, en polèmica amb Careta i Vidal: "Per a no donar motiu a rivalitats entre los pobles que parlen la nostra llengua, sempre hem cregut lo més convinent 1'aplicació de lo calificatiu llemosina a les diferents rames que, despreses de l'antic arbre naixcut a la provençal Limoges, varen arraïlar en Catalunya, València i les Illes Balears". Llombart encara queia dins la seducció de la teoria llemosinista sobre l'origen de la llengua. Però el que en el seu text interessa és l'opció que fa, en decantar-se per un nom d'aparença suparregional, "l1emosí", que "no donaria motiu a rivalitats entre los pobles que parlen nostra llengua". Les pressumptes "rivalitats" -els particularismes-, doncs, només incidiren en "lo calificatiu". També per defugir la denominació "català" un altre valencià, Nicolau Primitiu, inventaria la curiosa fórmula "bacavés" per designar 1'idioma comú -i Bacàvia per al conjunt de les terres on es parla. Totes aquestes proposicions -salta a la vista-, parteixen de l'afirmació prèvia de la nostra unitat, i només des d'una afirmació unitària tenen sentit. Val la pena de subratllar unes altres frases de Constantí Llombart, que segueixen a les ja transcrites. "Res té de particular -deia-, que, aixina com la llengua que es parla en tota, Espanya se nomena castellana, perquè en Castella va nàixer, la que parlem hui en la pàtria llemosina, com lo senyor Balaguer 1'anomena, o siga Catalunya, València i Mallorca, prenent lo nom d'on tingué lo bressol, se denomine llemosina, a imitació de lo que els espanyols hem fet en la Castellana". El paral·lelisme amb el cas espanyol-castellà no estava gens malament, per argüir contra el localisme reticent de valencians i de mallorquins. L'al·legació de Llombart se'n va a terra des del punt de mira filològic, ja que la llengua "que parlem hui en la pàtria llemosina" no procedeix de "la provençal Limoges", sinó de Calalunya. Però l'argument és vàlid per això mateix, i les resistències "regionalistes" enfront de la denominació de català per a l'idioma comú havien de pensar que entre nosaltres es donava un cas ben semblant al del castellà, idioma que conserva el nom de la regió originària. Els romanistes de tot el món, que no podien fer cas de les nostres picabaralles cantonals, es limitaren a donar el nom de catalana a la llengua de valencians, rnallorquins i "catalans"; novament i ni que fos en el camp filològic, el vell nom internacional del nostre poble revivia. De fronteres endins, a la llarga, la recuperació d'aquest nom per a l'idioma no podia deixar d'acomplir-se. Quan mossèn Antoni M. Alcover canviava el títol del seu Diccionari, i en comptes de dir-ne "de la Llengua Catalana" en deia "Català-Valencià-Balear", obeïa potser a unes pressions d'ambient que avui ja no existeixen. "Català-Valencià-Balear" de més a més, era una rastellera massa feixuga per a ser viable en altre lloc que no fos la portada d'un llibre. El mot "bacavès" o llengua "bacava", mirava de corregir aquest defecte, i es construïa amb les sil·labes inicials dels gentilicis regionals. Naturalment, era un truc artificiós, amb poques possibilitats d'èxit. Forjat de cara al País Valencià, avui ja resulta del tot inútil: era entre els valencians on havia prosperat més -i per raons més antigues-, la resistència a dir-ne "català" de la llengua que parlen, i aquest recel ha amainat i ben bé desaparegut en els últims temps. I és sorprenent que, just ara, quan sembla esvaida una tal dificultat, vegem reflorir, i no menys que a Barcelona, algun altre conat similar: "cabarovès" és la pintoresca etiqueta que un full de propaganda de "Criterion" penjava a la llengua catalana. El mot era enriquit amb una quarta sil·laba per no deixar-hi fora el Rosselló. Salvador Espriu ja havia satiritzat aquestes foteses terminològiques escrivint la paraula rosalbacavès: una al·lusió a l'Alguer completava les referències geogràfico-lingüístiques. "Llengua catalana" -i "literatura catalana"-: tant si es vol com si no es vol. I tot això de "bacavès" i de "cabarovès" a aquestes altures no són sinó el darrer estertor del particularisme dialectal. En les noves generacions intel·lectuals de les Illes i del País Valencià no pot influir més, d'ara endavant, la temptació localista. Si un senyal clar presenta el panorama actual d'aquestes regions, és el d'un rotund dessistiment dels prejudicis diferenciadors. Ho veiem en el lèxic de les publicacions joves, en l'actitud que la majoria adopta enfront dels problemes culturals i cívics, en l'ànsia decidida de corregir les desviacions i timideses de cent anys de Renaixença indecisa. Al marge d'aquests grups actius, la gran massa del poble tampoc ja no troba "xocant" el fet de veure designada la seva llengua amb el nom de catalana. No ha calgut fer massa esforços per aconseguir-ho. Ha estat suficient que, des dels diaris, des de les tribunes públiques, des dels llibres firmats pels indígenes, l'expressió "llengua catalana" hagi estat emprada amb naturalitat per referir-se a la parla local. La insistència ho ha acabat de refermar. No vull dir que el vell particularisme idiomàtic hagi mort per complet. Però a hores d'ara no és sinó una trista reminiscència, que bé podem col·locar dins les vitrines ameníssimes del folklore. Però, a més del nom de la llengua, hi havia -hi ha- pendent el nom de la col·lectivitat dels qui la parlen. "Pàtria llemosina", havia dit i propagat Víctor Balaguer. Hem vist que Constantí Llombart no trobava la fórmula inacceptable. Entrava de ple, això, en el joc dels tòpics i dels malentesos de la Renaixença. Quan ja es va fer insostenible la posició de qualificar de "llemosina" la llengua dels catalanoparlants, dir "pàtria llemosina" esdevenia ipso facto un absurd desagraït. I la necessitat que tractava de satisfer-se amb el terme "pàtria llemosina" quedava oberta. Convé retenir que ja era simptomàic que, a l'hora de donar un "cognom" a la "pàtria", els homes de la Renaixença triessin el de la llengua. Ningú no hauria tingut res a objectar-hi: resultava lògic que fos així, donat que la llengua constituïa el vincle que ells, homes romàntics, culturalistes exclusius, podien sentir amb una vivència més precisa. En haver de prescindir del "llemosinisme" era irremeiable tornar a la paraula vidriosa: "català". Tanmateix, a partir de la primera dècada del segle XX, ja hi hagué a les Illes i al País Valencià grups que professaven allò que començava a dir-se'n "pancatalanisme". Més o menys, al Principat, entre alguns sectors dirigents del catalanisme polític, penetra la idea d'una reconstitució integral de la nostra personalitat col·lectiva. Pel que fa a la nomenclatura, la solució que millors assistències obtenia era la més natural també: dir "Catalunya" del conjunt del poble catalanoparlant. És clar que la paraula "Catalunya" oferia, de moment, dificultats especioses. No mancava de precedents històrics il·lustres, en l'accepció que ara es volia revitalitzar. Quan Ramon Muntaner, en la seva Crònica, explica el seu retorn a terres valencianes, on acudia per casar-se amb una dama indígena, no diu que va "a València" o "al regne de València", sinó a Catalunya. Sant Vicent Ferrer, una vegada, s'adreça a la gent de la serrania valenciana -als "serrans"-, i els recorda que viuen entre "Castella e Catalunya". Però es tractava de precedents esporadics i remots. Si el gentilici calalans havia tingut una acceptació planera durant segles, la forma "Catalunya" no havia pogut competir mai amb les de "regne de València" o "regne de Mallorca". Hi faltava tradició, per tant, en vistes a una reintroducció del nom de Catalunya amb l'abast a què ens referim. D'altra banda, l'amfibologia era ací encara més molesta. "Catalunya" és el Principat a seques. Un recurs per evitar-la va ser dir "Gran Catalunya" o "Catalunya Gran" al conjunt dels territoris de llengua catalana. "Catalunya" era el Principat; la "Catalunya Gran" era la totalitat dels pobles catalans. Resultava encara prematur, això. Potser -si més no és el meu punt de vista-, l'ideal fóra adoptar, no ja la forma "Catalunya Gran", sinó senzillament Catalunya, per designar les nostres terres. Ara bé: aquesta aspiració ha d'ajornar-se sine die. Podem preparar les condicions materials i morals perquè, un dia sigui ja factible. I és per això que en certs moments caldria recomanar una cautela esmolada en l'ús de la paraula "Catalunya". Hauriem de fer els majors esforços per reservar-li en el futur aquella amplitud integral. És per aquesta raó que convé emprar sistemàticament la denominació "el Principat" per referir-nos a la Catalunya estricta: Principat o, si es vol, "Catalunya estricta" justament. Al cap i a la fi, en tot aquest problema del restabliment d'una terminologia col·lectiva apropiada, la victòria sobre els anacrònics prejudicis particularistes ha de ser guanyada a força de reiterar les fórmules escollides i procedents, i a força d'acostumar-nos i acostumar els altres a utilitzar-les d'una manera metòdica. No ens hem pas d'enganyar: es tracta d'una qüestió de rutines. Contra la rutina creada en els temps de la nostra disgregació com a poble, hem de crear-ne una altra que resumeixi la nostra voluntat de reintegració. No diré que el procediment sera veloç ni còmode. No podrà ser mai, tampoc, una maniobra artificial maquinada per unes minories. La nova rutina -l'hàbit-, que propugno, ha de ser correlativa a una evolució social de gran envergadura, i quallarà en la mida que aquesta evolució es realitzi. El que interessa, ara com ara, és preveure i facilitar els recursos escaients, a fi que tot pugui acomplir-se d' una manera sincrònica i amb la més rigurosa eficiència. Més apta que la forma "Gran Catalunya" o "Catalunya Gran" és la de "Països de Llengua Catalana". I millor encara, la de "Països Catalans", que tant s'ha estés en els últims deu anys i que amb això mateix ha fet la prova de la seva viabilitat. Països Catalans té, en primer lloc, l'avantatge de la concisió i de la "normalitat". En té, de més a més, un altre, que provisionalment salva i acull les persistències dels particularismes tradicionals: és un plural. He dit abans que hi ha particularismes perquè hi ha particularitats. Negar que, dins la nostra radical "unitat de poble", no existeixen uns matisos regionals de perfil decidit, seria estúpid i suïcida. La història i les estructures socioeconòmiques ens han marcat, fins avui, amb un "caràcter" local lleugerament distint. La "unitat" que som abraça i tolera una pluralitat perceptible. És lògic que el nom que pretenem imposar-nos reflecteixi aquesta pluralitat alhora que afirmi i afermi la nostra unitat. Per això Països Calalans és el terme més oportú que hi podríem trobar. Estic persuadit que no sols és el més oportú: crec que és l'únic que, en les nostres circumstancies actuals, pot servir-nos. "Països Catalans". I després "Principat" "País Valencià", "Illes Balears", "Rosselló", "Andorra". És probable que hi hagi puristes que, en nom de la història i de les seves enyorances personals, mirin amb disgust algunes d'aquestes denominacions. ¿Per què "Illes" i no "regne de Mallorca"? ¿Per què "País Valencià" i no "regne de València" o "València"? ¿Per què "Rosselló" si el Rossoelló "vertader" no és sinó una part de l'anomenada "Catalunya francesa"? ¿I per què mantenir "Principat" quan deixem de banda els "regnes" de les altres regions? No puc demorar-me ara a justificar una per una aquestes solucions -solucions que d'altra banda han entrat en l'ús comú escrit i fins i tot oral de molta gent. Diré només que són, tot ben sospesat, les solucions més útils, tant des del cantó local respectiu com des de l'angle de la comunitat. En el tema que ens ocupa, la primera exigència que cal satisfer és la de la claredat. Hem de preferir els termes inequívocs i superadors de tota mena de confusions. Avui, per exemple, dir "València" per referir-se a la totalitat de la regió valenciana, té el perill de fregar la sensibilitat particularista que el provincialisme ha suscitat en "alacantins" i "castellonencs". Perquè el particularisme és inesgotable, i no es limita a les regions... Hem de moure'ns, no hi ha dubte, en l'espai que ens deixen les determinants històriques i socials vigents. Però, dins d'elles, hem de procurar mantenir i reforçar el sentit integrador. Opino que, en aquesta direcció, el camí més natural i més adequat és el que vinc subratllant. Sempre quedarà en peu, però, un extrem ambigu. Direm "Principat" en comptes de "Catalunya": tanmateix, ¿com distingirem els "catalans" del Principat, dels "catalans" de tots els Països Catalans? és el problema que sembla més insoluble: el que majors escrúpols ha despertat i desperta. Vicens Vives l'insinuava en una ocasió. I realment, no hi ha manera raonable d'eludir-lo. Cal descartar, per principi, qualsevol intent d'"inventar" un gentilici nou per a la gent del Principat; fóra ridícul. Fóra, ben mirat, la contrapartida de l'artificiós "bacavès", "cabarovès" o "rosalbacavès". No hi ha més remei, doncs, que resignar-nos-hi. En tant que sigui imprescindible parlar de "catalans" per distingir-los dels "valencians", dels "mallorquins" i dels "rossellonesos", la dificultat subsistirà. L'historiador, l'economista, el polític, el geògraf, per més adherit que se senti a la idea de Països Catalans, ha d'enfrontar-s'hi cada dia. Si vol evitar la "regionalilzació" del terme "català", ha d'emprar circumloquis o bé ha d'afegir "estricte". "Català estricte" o "del Principat" és tot el que pot dir. Això és un fet. Però, en última instancia, tampoc no és un procediment massa penós. Tenim dret a esperar -per molt llunyana que se'ns presenti aquesta esperança-, que un dia serà suficient dir cata1à per al·ludir a la nostra condició de poble únic, i agregar-hi una precisió comarcal per localilzar la cosa o persona de què es tracti. Les actuals "regions" poden esvair-se i només el fel radical de la comarca i el fel general de la comunitat idiomàtica i civil seran importants. Mentrestant, però, hem de treballar en les condicions que hem heretat i, a partir d'elles, ajudar a la seva transformació a través del nostre esforç. No som pocs els "catalans" que ens ho hem proposat i marxem ja en aquesta línia. De la voluntat de tots els "catalans" dependrà que aquest començ de reconstrucció auténtica, potser el més ambiciós que registra la nostra història com a poble, i també el més desarmat pels mitjans amb què compta, arribi a desplegar-se en totes les generoses possibilitats que conté. Confiem que estarem a l'altura de les necessitats i que sabrem fer-nos-en responsables.