La construcció del partit.

La construcció del Partit

Discurs en l'assemblea general de treballadors de la Textilera Ariguanabo

http://che.cubasi.cu/

24 de març de 1963

Companys:

Havíem decidit, amb els companys organitzadors d'esta província, de tot el nostre Partit, concórrer a esta assemblea, donada la importància que té en la producció del país la textilera d'Ariguanabo, que en el moment actual és la unitat que té més treballadors en tot el país. És a dir, és el centre industrial més gran que compte nostre país.

A més, és determinant en una de les indústries més importants, per a contribuir al benestar del nostre poble, per a assegurar els vestits, una de les coses fonamentals que la Revolució ha de donar al poble, siguen quins siguen les condicions, siguen quins siguen les dificultats a què ens vegem sotmesos.

I hem vingut també per a analitzar este nou procés, pel que s'han canviat una sèrie de conceptes en l'organització del Partit i es torna a les masses.

Com vostés ho han apreciat, més encara, com vostés ho han sancionat els membres del Partit Unit de la Revolució Socialista que ixen d'este centre de treball, són hòmens que compten amb el suport unànime dels companys de treball. Els nuclis es formen en este moment, les organitzacions del Partit, compten des d'ara amb tot el respatler dels companys, compten amb tot el prestigi necessari, i abandonen el treball quasi subterrani, quasi conspiratiu que durant un bon temps va ser el que va donar la tònica al treball del nostre Partit dirigent.

D'eixa penombra en què es vivia, d'eixos nuclis clandestins, triats en una forma mecànica, considerant sense anàlisi suficient lassa qualitats dels companys, es passa a una nova forma estructural, en la qual són les masses les que decidixen en el primer escaló els que haver de ser els obrers exemplars proposats com a membres del Partit.

D'allí l'enorme diferència. D'allí també l'enorme força que ha de cobrar el Partit dirigent, sí conseqüent amb tota una línia de canvis en l'estructura, en l'organització, en l'esquema general de concepció del Partit, es posa este fermament al cap de l'Estat proletari, i guia amb els seus actes, amb el seu exemple, amb els seus sacrificis, amb la profunditat del seu pensament i l'audàcia dels seus actes, cada un dels moments de la nostra Revolució. No obstant això, no tot està perfecte encara ni de bon tros. Moltes coses cal arreglar.

Sense anar més lluny: féiem ara una xicoteta estadística: 197 companys han sigut reconeguts amb totes les qualitats necessàries per a integrar el Partit Unit de la Revolució Socialista en este centre de treball, on hi ha més de tres mil obrers. Quina és la xifra exacta? Bueno, quatre mil, el mateix dóna per als efectes estadístics. D'allí s'han triat 197 companys, però d'eixos 197 companys, només hi ha cinc dones. I, no obstant això, la proporció de dones que treballen ací, en Ariguanabo, és molt major que eixe 2,5 que tira nostra estadística. Açò indica que hi ha un fallada en la incorporació de la dona, en igualtat de drets, en igualtat de condicions, al treball actiu de la construcció del socialisme. I seria bo que tots ens posàrem a analitzar en cada lloc el perquè.

Dos causes són les que lluïxen, aparentment, més clares i determinants en açò. Una d'elles és que, efectivament la dona encara no s'ha deslligat de tota una sèrie de llaços que la unixen a una tradició del passat que és mort. I, d'eixa manera, no s'incorpora a la vida activa d'un treballador revolucionari. Una altra pot ser, que la massa de treballadors, el cridat sexe fort, considera que encara les dones no tenen el suficient desenrotllament, i fan valdre la majoria que tenen; en llocs com estos es noten més els hòmens, es fa més clar el seu treball, i d'allí s'oblida un poc, es tracta subjectivament el paper de la dona.

Fa uns mesos -pocs mesos- nosaltres vam haver de canviar una funcionària en el Ministeri d'Indústries, una funcionària capaç. Per què? Perquè tenia un treball que l'obligava a eixir per les províncies, moltes vegades amb inspectors o amb el cap, amb el director general. I esta companya, que era casada -crec que amb un membre de l'Exèrcit Rebel-, per voluntat del seu marit, no podia eixir sola; llavors, havia de supeditar tots els seus viatges a què el marit deixara el seu treball, i l'acompanyara a qualsevol lloc on haguera d'anar, d'una província.

Esta és una manifestació salvatge de discriminació de la dona. És que potser la dona ha d'acompanyar al marit cada vegada que ha d'eixir per l'interior de les províncies, o per qualsevol lloc per a vigilar-ho, no vaja a caure en temptacions, o quelcom per l'estil?

Què indica açò? Perquè, senzillament, que el passat continua pesant en nosaltres; que l'alliberament de la dona no està completa. I una de les tasques del nostre Partit ha de ser aconseguir la seua llibertat total, la seua llibertat interna, perquè no es tracta d'una obligació física que s'impose a les dones per a retrotraure's en determinades accions; és també el pes d'una tradició anterior.

I en esta nova etapa que vivim, en l'etapa de construcció del socialisme, on s'agranen totes les discriminacions i només queda com única i determinant la dictadura, la dictadura de la classe obrera, com a classe organitzada sobre les altres classes que han sigut derrotades; i la preparació en un llarg camí que estarà ple de moltes lluites, de moltes amargures encara, de la societat perfecta que serà la societat sense classes, la societat on desapareguen totes les diferències, en este moment no es pot admetre un altre tipus de dictadura que no siga la dictadura del proletariat com a classe.

I el proletariat no té sexe; és el conjunt de tots els hòmens i dones que, en tots els llocs de treball del país, lluiten conseqüentment per a obtindre un fi comú.

Este és un exemple de tot el que cal fer. Però, naturalment, només un exemple i no s'esgoten amb això. Moltes coses queden per fer; més encara, sense emportar-nos a les tradicions del passat anterior al triomf de la Revolució queden una sèrie de tradicions del passat posterior, és a dir, del passat que pertany a la nostra història prerrevolucionaria.

Les tradicions que membres del Partit, dels sindicats, de diverses organitzacions de masses, dirigisquen, orienten, dictaminen però moltes vegades no treballen. I això és quelcom completament negatiu.

Qui aspire a ser dirigent ha de poder enfrontar-se, o millor dita, exposar-se al veredicte de les masses, i tindre confiança que ha sigut triat dirigent o es proposa com a dirigent perquè és el millor entre el bons, pel seu treball, el seu esperit de sacrifici, la seua constant actitud d'avantguarda en totes les lluites que el proletariat ha de realitzar diàriament per a la construcció del socialisme.

Això encara pes en nosaltres. Encara les nostres organitzacions no estan totalment exemptes d'eixe pecat que es va incorporar a les nostres tradicions tan jóvens dins de la Revolució, i que van començar a fer mal. I també desterrar totalment tot el que significa el pensar que es triat membre d'alguna organització de masses o del partit dirigent de la Revolució -dirigent en alguna de les distintes facetes que presa- li permet a estos companys tindre la més mínima oportunitat d'aconseguir un poc més que la resta del poble.

És a dir, eixa política de premiar al bo amb béns materials, de premiar a qui va demostrar tindre major consciència i major esperit de sacrifici amb béns materials.

I estes són dos coses que constantment van xocant i van integrant-se dialècticament en el procés de construcció del socialisme: per un costat els estímuls materials necessaris, perquè eixim d'una societat que no pensava ni més menys que en estímuls materials i construïm una societat nova sobre la base d'aquella vella societat, amb tota una sèrie de trasllats en la consciència de la gent d'aquella vella societat, i perquè no tenim prou encara per a donar a cada u segons la seua necessitat.

Per això l'interés material estarà present durant un temps en el procés de construcció del socialisme.

Però, precisament, l'acció del Partit d'avantguarda és la d'alçar al màxim la bandera oposada, la de l'interés moral, la de l'estímul moral, la dels hòmens que lluiten i se sacrifiquen i no esperen una altra cosa que el reconeixement dels seus companys, no esperen una altra cosa que la sanció que vostés hui han donat als companys triant-los per a formar part del Partit Unit de la Revolució.

L'estímul moral, la creació d'una nova consciència socialista, és el punt en què hem de recolzar-nos i cap a on hem d'anar, i fer èmfasi en ell.

L'estímul material és el residu del passat, és allò amb el que cal comptar, però al que cal anar llevant-li preponderància en la consciència de la gent a mesura que avanç el procés. Un està en decidit procés d'ascens; l'altre ha d'estar en decidit procés d'extinció. L'estímul material no participarà en la societat nova que es crega, s'extingirà en el camí i cal preparar les condicions perquè eixe tipus de mobilització que hui és efectiva vaja perdent cada vegada més la seua importància i la vaja ocupant l'estímul moral, el sentit del deure, la nova consciència revolucionària.

Companys, ara s'han donat els primers passos, ja existix oficialment -diguem- el Partit Unit de la Revolució en este centre de treball; està compost en este primer moment, almenys, per 197 companys. Quines són les qualitats que s'han buscat en ells? Vostés les saben, perquè vostés mateixos els han triat. Vostés coneixen de l'esperit de sacrifici, de la camaraderia, de l'amor a la pàtria, de l'esperit de ser avantguarda en cada moment de lluita, l'esperit de conductor per mitjà de l'exemple, de conductor modest, de conductor sense estridències, que ha de tindre un membre del Partit. Però, a més, el membre de Partit nou ha de ser un home que assenta íntimament en tot la seua ser les noves veritats, i que les assenta amb naturalitat, que allò que siga sacrifici per al comú de la gent siga per a ell simplement l'acció quotidiana, la qual cosa cal fer i el que és natural fer.

És a dir, que es canvie totalment l'actitud enfront de determinades obligacions de l'home en la seua vida quotidiana i a determinades obligacions d'un revolucionari en un procés de desenrotllament com el nostre, enfront d'un cércol imperialista.

Fa pocs dies, en una de les tantes reunions que tenim, desgraciadament, i que encara no hem pogut desterrar, un dels companys va comptar l'últim acudit -l'últim acudit, almenys, que va arribar a les meues oïdes- que està referit a la constitució del Partit.

I es tractava d'un home que entraria al Partit i al qual li deien els membres del seccional, en fi, els organitzadors, li explicaven els deures d'un comunista. Li explicaven la necessitat estar al front en el treball d'hores extra, de conduir amb l'exemple, d'utilitzar totes les hores del dia a millorar la seua preparació cultural, d'anar els diumenges al treball voluntari, de treballar voluntàriament tots els dies, oblidar-se de tot el que fóra la vanitat i concretar-se tot el temps a treballar, a participar en tots els organismes de masses que existisquen en este moment i, finalment, li deien: "i, a més, vosté com a membre del Partit ha d'estar preparat en tot moment a donar la seua vida a la Revolució. Vosté estarà preparat?" I llavors l'home contestava: "Bueno, si portaré eixa vida que vosté diu, ¿per a què la vull? Encantat la done."

Per què? És el vell concepte el que està expressat en eixe acudit, no sé si contrarevolucionari o revolucionari, però sí d'un profund contingut contrarevolucionari. Per què? Perquè precisament un treballador d'avantguarda, un membre del Partit dirigent de la Revolució, sent tots estos treballs que es criden sacrifici amb un interés nou, com una part del seu deure, però no del seu deure impost, sinó del seu deure intern i ho fa amb interés.

I les coses més banals i més avorrides es transformen, per imperi de l'interés, de l'esforç interior de l'individu, de l'aprofundiment de la seua consciència, en coses importants i substancials, en quelcom que no pot deixar de fer sense sentir-se malament; en la qual cosa s'anomena sacrifici. I es convertix llavors no fer el sacrifici en el verdader sacrifici per a un revolucionari. És a dir, que les categories i els conceptes ja van variant.

El revolucionari com cal, el membre del Partit dirigent de la Revolució haurà de treballar totes les hores, tots els minuts de la seua vida, en estos anys de lluita tan dura com ens esperen, amb un interés sempre renovat i sempre creixent i sempre fresc. Esta és una qualitat fonamental.

Això significa sentir la Revolució. Això significa que l'home és un revolucionari per dins, que sent com a revolucionari. I llavors el concepte de sacrifici adquirix noves modalitats.

El militant del Partit Unit de la Revolució és un marxista; ha de conéixer el marxisme i ha d'aplicar conseqüentment, en la seua anàlisi, el materialisme dialèctic per a poder interpretar el món com calment.

Però el món és gran, és ampli, té moltes estructures diferents, ha passat per moltes civilitzacions diferents, i en eixe moment, inclús, encara en alguns punts d'este món hi ha estrats de la societat o pobles que viuen en la més primitiva de les societats que es coneixen: en la societat del comunisme primitiu. I també hi ha l'esclavisme, desgraciadament, i existix molt a Amèrica, per exemple, el feudalisme, i hi ha el capitalisme i la seua última etapa: l'imperialisme. A més hi ha els pobles que estan entrant a construir el socialisme i aquells -com la Unió Soviètica- que comencen a construir el comunisme.

Però encara que els pobles estiguen en la mateixa definició social, siguen capitalistes o estiguen en procés de construcció del socialisme o qualsevol altre, han arribat a eixa etapa històrica per camins diferents i en condicions peculiars per a cada poble.

Per això el marxisme és només una guia parell l'acció. S'han descobert les grans veritats fonamentals, i a partir d'elles, utilitzant el materialisme dialèctic com a arma, es va interpretant la realitat en cada lloc del món. Per això cap construcció serà igual; totes tindran característiques peculiars, pròpies a la seua formació.

No és estridència nostra, ens és un orgull fals ni una pretensió falsa d'un xicotet país: és una anàlisi objectiva dels fets. Tots nosaltres som responsables que ens temen i ens odien els imperialistes. I eixe ha de ser el nostre gran orgull: la por i l'odi que ens tenen!; el que assenta el senyor Kennedy que és un furóncol terrible que no la deixa dormir esta Revolució cubana, o el que tenen tots els titelles d'Amèrica la imatge del seu futur en la imatge del que els va passar als que estaven ací. Que comprenguen l'aconseguixes i la profunditat de la justícia popular quan aconseguix el poder lliure de traves.

Eixa és la nostra obra definitiva i gran responsabilitat davant d'Amèrica sencera i davant del món també.

Hem donat una lliçó de dignitat que els nord-americans no van pensar mai poguera ocórrer a finals de l'any passat. I cada vegada la continuem donant amb els nostres actes.

Això és el que val en termes que superen el nostre àmbit xicotet i això també és el nostre orgull. Eixe és el nostre orgull més gran: el que a un cubà en qualsevol lloc del món se li respecte, se li admire, se li vullga i a vegades se li tema i se li odie pel que representa la Revolució, per la profunditat que ha aconseguit, pels seus èxits en quatre anys.

És a dir, companys, que hem d'aprestar-nos a multiplicar els èxits i a disminuir els errors, a aprofundir la consciència de les masses i augmentar la producció, a donar més amb les nostres forces, acostumar-nos que en la producció també podem caminar sols, com hem caminat en molts moments difícils. I que l'ajuda dels països amics -una ajuda generosa i fraternal que se'ns ha donat moltes vegades- ha de ser l'element per a consolidar-nos i per a assegurar més la Revolució, però no la base, no la base de les nostres forces en un altre país per més amic i desinteressat que siga, perquè no pot existir una força verdadera que no emane de la pròpia consciència de la seua força. Quan un poble aconseguix la consciència de la seua força, la decisió de lluitar, la decisió d'anar cap avant, llavors sí que és fort i llavors sí que pot plantar-se enfront de qualsevol enemic.

Ho hem fet, i en termes generals podem estar molt orgullosos del que hem fet tots. Però també hem d'analitzar cruament i objectivament, així com vostés van analitzar als seus companys i els van fer la crítica a aquell que mereixia la crítica, així hem d'analitzar nosaltres el nostre treball, crua i objectivament, i criticar-ho cada vegada que siga pobre, cada vegada que no resolga els problemes fonamentals, cada vegada que caiga en el conformisme, en el mecanisme, cada vegada que deixe de ser creador i vital.

Tot això és el que es pretén de vostés els membres del Partit Unit de la Revolució, i es pretén a més tot això de tots vostés, els que han triat al Partit, els que ho han sancionat i no pertanyen encara a eixe Partit.

Nosaltres pretenem que tot el nostre poble vaja a un sol ritme, amb un sol pas; que el seu destacament d'avantguarda haja de lluitar i caminar molt ràpid amb moltes dificultats per a superar al destacament més fort, al destacament sencer del poble. Eixa és la tasca.

Els companys del Partit tenen ara l'obligació de ser l'avantguarda. Recorden el que els va dir Fidel: "... allí estaran els millors, els Camilos, els hòmens de confiança, els hòmens de sacrifici i d'esperit fort..." Però també el nostre poble sencer ha de fer-se com aquells guerrillers que van començar desorganitzats, que li tenien por dels avions i als tancs i als soldats enemics, i que van acabar avançant per tots els territoris de Cuba i destruint un exèrcit que era molt més poderós, que tenia tots els mitjans de destrucció en les seues mans, però que no tenia moral.

I en aquell moment final quan es va aconseguir la victòria, es va aconseguir perquè ja l'avantguarda no representava l'exclusivitat del valor; l'avantguarda en tot cas podia ser més valor, un poc més de valor, però era l'Exèrcit Rebel sencer el que representava el valor del poble.

I cada vegada que s'acreixia la seua força, el seu valor i la seua decisió de lluitar, l'enemic cedia, l'enemic anava abandonant posicions, anava perdent fe, s'anava desintegrant fins que es va dissoldre.

Eixa és la nostra tasca; és molt difícil i molt senzilla, tot depén de com l'encarem, tot depén de com ens situem enfront de la realitat revolucionària i del que siguem capaços de fer, desproveïts al màxim de les tares de la societat que ha mort.

 

 Ernesto "Che" Guevara.