dilluns, 16 d’agost de 2010

Què és un "guerriller"?

Che Guevara


Què és un "guerriller"?


(1959)



Potser no hi haja país en el món en què la paraula «guerriller» no siga simbòlica d'una aspiració llibertària per al poble. Només a Cuba esta paraula té un significat repulsiu. Esta Revolució, alliberadora, en tots els seus extrems, ix també a dignificar eixa paraula. Tots saben que van ser guerrillers aquells simpatitzants del règim d'esclavització espanyola que van prendre les armes per a defendre en forma irregular la corona del rei d'Espanya; a partir d'eixe moment, el nom queda com a símbol, a Cuba, de tot el pitjor, el retrògrad, el que podrix del país. No obstant això, el guerriller és, no això, sinó tot al contrari; és el combatent de la llibertat per excel·lència; és el triat del poble, l'avantguarda combatent del mateix en la seua lluita per l'alliberament. Perquè la guerra de guerrilles no és com es pensa, una guerra minúscula, una guerra d'un grup minoritari contra un exèrcit poderós, no; la guerra de guerrilles és la guerra del poble sencer contra l'opressió dominant. El guerriller és la seua avantguarda armada; l'exèrcit ho constituïxen tots els habitants d'una regió o d'un país. Eixa és la raó de la seua força, del seu triomf, a la llarga o a la curta, sobre qualsevol poder que tracte d'oprimir-ho; és a dir, la base i el substratum de la guerrilla està en el poble.

No es pot concebre que xicotets grups armats, per més mobilitat i coneixement del terreny que tinguen, puguen sobreviure a la persecució organitzada d'un exèrcit ben proveït sense eixe auxiliar poderós. La prova està que tots els bandits, totes les gavelles de bandolers, acaben per ser derrotats pel poder central, i recorde's que moltes vegades estos bandolers representen, per als habitants de la regió, un poc més que això, representen també encara que siga la caricatura d'una lluita per la llibertat.

L'exèrcit guerriller, exèrcit popular per excel·lència, ha de tindre quant a la seua composició individual les millors virtuts del millor soldat del món. Ha de basar-se en una disciplina estricta. El fet que les formalitats de la vida militar no s'adapten a la guerrillera, que no hi haja taconeig ni salutació rígida, ni explicació submisa davant del superior, no demostren de cap manera que no hi haja disciplina. La disciplina guerrillera és interior, naix del convenciment profund de l'individu, d'eixa necessitat obeir el superior, no sols per a mantindre l'efectivitat de l'organisme armat que està integrat, sinó també per a defendre la pròpia vida. Qualsevol xicotet descuit en un soldat d'un exèrcit regular és controlat pel company més pròxim. En la guerra de guerrilles, on cada soldat és unitat i és un grup, un error és fatal. Ningú pot descuidar-se. Ningú pot cometre el més mínim relliscada, perquè la seua vida i la dels companys li va en això.

Esta disciplina informal, moltes vegades no es veu. Per a la gent poc informada, pareix molt més disciplinat el soldat regular amb tot el seu bastimentada de reconeixements de les jerarquies que el respecte simple i emocionat que qualsevol guerriller seguix les instruccions del seu cap. No obstant això, l'exèrcit d'alliberament va ser un exèrcit pur on ni les més comunes temptacions de l'home van tindre cabuda; i no hi havia aparell repressiu, no havia servici d'intel·ligència que controlara l'individu enfront de la temptació. Era el seu autocontrol el que actuava. Era la seua rígida consciència del deure i de la disciplina.

El guerriller és, a més d'un soldat disciplinat, un soldat molt àgil, física i mentalment. No pot concebre's una guerra de guerrilles estàtica. Tot és nocturnitat. Emparats en el coneixement del terreny, els guerrillers caminen de nit, se situen en la posició, ataquen l'enemic i es retiren. No vol dir açò que la retirada siga molt llunyana al teatre d'operacions; simplement ha de ser molt ràpida del teatre d'operacions.

L'enemic concentrarà immediatament sobre el punt atacat totes les seues unitats repressives. Anirà l'aviació a bombardejar, aniran les unitats tàctiques a assetjar-los, aniran els soldats decidits a tornar una posició il·lusòria.

El guerriller necessita només presentar un enfront de l'enemic. De retirar-se quelcom, esperar-ho, donar un nou combat, tornar a retirar-se, ha complit la seua missió específica. Així l'exèrcit pot estar dessagnant-se durant hores o durant dies. El guerrer popular, des dels seus llocs d'aguait, atacarà en moment oportú.

Hi ha altres profunds axiomes en la tàctica de guerrilles. El coneixement del terreny ha de ser absolut. El guerriller no pot desconéixer el lloc on atacarà, però a més ha de conéixer tots els trills de retirada així com tots els camins d'accés o els que estan tancats. Les cases amigues, i enemigues, els llocs més protegits, aquells on es pot deixar un ferit, aquells altres on es pot establir un campament provisional, en fi, conéixer com la palma de la mà el teatre d'operacions. I això es fa i s'aconseguix perquè el poble, el gran nucli de l'exèrcit guerriller, està darrere de cada acció. Els habitants d'un lloc són atzembles, informadors, infermers, proveïdors de combatents, en fi, constituïxen els accessoris importantíssims de la seua avantguarda armada.

Però enfront de totes estes coses; enfront d'este cúmul de necessitats tàctiques del guerriller, caldria preguntar-se: «per quina lluita?», i, llavors sorgix la gran afirmació: «El guerriller és un reformador social. El guerriller empunya les armes com a protesta irada del poble contra els seus opressors, i lluita per canviar el règim social que manté tots els seus germans desarmats en l'oprobi i la misèria. S'exercita contra les condicions especials de la institucionalitat d'un moment Donat i es dedica a trencar amb tot el vigor que les circumstàncies permeten, els motles d'eixa institucionalitat.»

Vegem quelcom important: què és el que el guerriller necessita tàcticament? Havíem dit, coneixement del terreny amb els seus trills d'accés i fuga, velocitat de maniobra, suport del poble, llocs on amagar-se, naturalment. Tot això indica que el guerriller exercirà la seua acció en llocs agrestos i poc poblats. I, en els llocs agrestos i poc poblats, la lluita del poble per les seues reivindicacions se situa preferentment i fins quasi exclusivament en el pla del canvi de la composició social de la tinença de la terra, és a dir, el guerriller és, fonamentalment i abans que res, un revolucionari agrari.

Interpreta els desitjos de la gran massa llauradora de ser ama, de la terra, ama dels mitjans de producció, dels seus animals, de tot allò pel que ha lluitat durant anys, de la qual cosa constituïx la seua vida i constituirà també el seu cementeri.

Per això, en este moment especial de Cuba, els membres del nou exèrcit que naix al triomf des de les muntanyes d'Orient i de l'Escambray, dels plans d'Orient i dels plans de Camagüey, de tota Cuba, porten, com a bandera de combat, la Reforma Agrària.

És una lluita potser tan llarga com l'establiment de la propietat individual. Lluita que els llauradors han portat amb millor o pitjor èxit a través de les èpoques, però que sempre ha tingut calor popular. Esta lluita no és patrimoni de la Revolució. La Revolució ha arreplegat eixa bandera entre les masses populars i l'ha fet seua ara. Però abans, des de molt de temps; des que s'alçaren els llauradors de L'Havana; des que els negres tractaren d'aconseguir el seu dret a la terra en la gran guerra d'alliberament dels 30 anys; des que els llauradors prengueren revolucionàriament el Reialenc 18, la terra ha sigut centre de la batalla per l'adquisició d'un millor forma de vida.

Esta Reforma Agrària que hui s'està fent, que va començar tímida en la Serra Mestra, que es va traslladar al Segon Front Oriental i al massís de l'Escambray, que va ser oblidada algun temps en les gavetes ministerials i va ressorgir puixant amb la decisió definitiva de Fidel Castro és, convé repetir-ho una vegada més, qui donarà la definició històrica del «26 de juliol».

Este Moviment no va inventar la Reforma Agrària. La durà a terme. La durà a terme íntegrament fins que no quede llaurador sense terra, ni terra sense treballar. En eixe moment, potser, el mateix Moviment haja deixat de tindre el per què d'existir, però haurà complit la seua missió històrica. La nostra tasca és arribar a eixe punt, el futur dirà si hi ha més treball a realitzar. Guerra i població llauradora

El viure continuat en estat de guerra crega en la consciència del poble una actitud mental per a adaptar-se a eixe fenomen nou. És un llarg i dolorós procés d'adaptació de l'individu per a poder resistir l'amarga experiència que amenaça la seua tranquil·litat. La Sierra Mestra i unes altres de noves zones alliberades han degut passar també per esta amarga experiència.


La situació llauradora en les zones agrestes de la muntanya era senzillament espantosa. El colon, vingut de llunyanes regions amb afanys d'alliberament, havia doblegat les esquenes sobre les tombes noves que arrancava el seu suport, amb mil sacrificis, havia fet nàixer les mates de café de les llomes empinades on és un sacrifici el trànsit a la novetat; tot amb la seua suor individual responent a l'afany secular de l'home per ser amo del seu tros de terra; treballant amb amor infinit eixe cingle hostil a què tractava com una part de si mateix. De sobte, quan les mates de café començaven a florejar-se amb el gra que era la seua esperança, apareixia un nou amo d'eixes terres. Era una companyia estrangera; un geòfag local o algun aprofitat especulador inventava el deute necessari. Els cacics polítics, els caps de lloc treballaven com a empleats de la companyia o el geòfag capturant o assassinant qualsevol llaurador massa rebel a les arbitrarietats. Eixe panorama de derrota i desolació va ser el que trobem per a unir-ho a la derrota, producte de la nostra inexperiència, en l'Alegria de Pius (el nostre únic revés en esta llarga campanya, la nostra cruenta lliçó de lluita guerrillera). Els llauradors va veure en aquells hòmens macilents la barba dels quals, ara llegendària, començava a aflorar, un company d'infortuni, un nou colpejat per les forces repressives, i ens va donar la seua ajuda espontània i desinteressada, sense esperar res dels vençuts.

Van passar els dies i la nostra xicoteta tropa de ja aguerrits soldats va mantindre els triomfs de La Plata i Palma Esmotxa. El règim va reaccionar amb tota la seua brutalitat i l'assassinat llaurador es va fer en massa. El terror es va deslligar sobre les valls agrestes de la Serra Mestra i els llauradors van retraure la seua ajuda; una barrera de mútua desconfiança aguaitava entre ells i els guerrillers; aquells per la por de la represàlia, estos per temor a la xivatada dels timorats. La nostra política, no obstant això, va ser justa i comprensiva i la població llauradora va iniciar el seu viratge de retorn a la nostra causa.

La dictadura, en la seua desesperació i en el seu crim, va ordenar la reconcentració de les milers de famílies llauradores de la Serra Mestra a les ciutats. Els hòmens més forts i decidits, quasi tots els jóvens, van preferir la llibertat i la guerra a l'esclavitud i la ciutat. Llargues caravanes de dones, xiquets i ancians van pelegrinar pels camins serpenteantes on havien nascut, van abaixar al pla i van ser arraconats en els afores de les ciutats. Per segona vegada Cuba vivia la pàgina més criminal de la seua història: la reconcentració. Primer ho va ordenar Weyler, el sanguinari espadón de l'Espanya colonial; ara ho manava Fulgencio Batista, el pitjor dels traïdors i dels assassins que ha conegut Amèrica. La fam, la misèria, les malalties, les epidèmies i la mort, van delmar els llauradors reconcentrats per la tirania; allí van morir xiquets per falta d'atenció mèdica i d'alimentació, quan a uns passos d'ells estaven els recursos que van poder salvar les seues vides. La protesta indignada del poble cubà, l'escàndol internacional i la impotència de la dictadura a derrotar els rebels, van obligar el tirà a suspendre la reconcentració de les famílies llauradores de la Serra Mestra. I una altra vegada van tornar a les terres on havien nascut, miserables, malalts i delmats, els llauradors de la Serra. Si abans havien patit els bombardejos de la dictadura, la crema del seu cabanya i l'assassinat en massa, ara havien conegut la inhumanitat i barbàrie d'un règim que els va tractar pitjor que l'Espanya colonial als cubans de la guerra independentista. Batista havia superat Weyler.

Els llauradors van tornar amb una decisió indestructible de lluitar fins a véncer o morir, rebels fins a la mort o la llibertat.

La nostra xicoteta guerrilla d'extracció ciutadana va començar a pintar-se de barrets de yarey; el poble perdia la por, es decidia a la lluita, prenia decididament el camí de la seua redempció. En este canvi coincidia la nostra política cap als llauradors i els nostres triomfs militars que ens mostrava ja com una força imbatible en la Serra Mestra.

Llocs en la disjuntiva, tots els llauradors van triar el camí de la Revolució. El canvi de caràcter de què parlàvem abans es mostrava ara en tota la seua plenitud: la guerra era un fet, dolorós sí, però transitori; la guerra era un estat definitiu dins del qual l'individu havia d'adaptar-se per a subsistir. Quan la població llauradora ho va comprendre, va iniciar les tasques per a afrontar les circumstàncies adverses que es presentarien.

Els llauradors van tornar als seus conucos abandonats, van suspendre el sacrifici dels seus animals guardant-los per a èpoques pitjors i es van adaptar també als metrallaments salvatges, creant cada família el seu propi refugi individual. Es van habituar també a les periòdiques fugues de les zones de guerra, amb famílies, guanyat i efectes, deixant l'enemic només la cabanya perquè encebaren el seu odi convertint-ho en cendres. Es van habituar a la reconstrucció sobre les ruïnes fumejants de la seua antiga vivenda, sense queixes, només amb odi concentrat i voluntat de véncer.

Quan es va iniciar el repartiment de caps per a lluitar contra el cércol alimentari de la dictadura, van cuidar els seus animals amb amorosa sol·licitud i van treballar en grups, establint de fet cooperatives per a traslladar el bestiar a lloc segur, donant també els seus poltrers, i els seus animals de càrrega a l'esforç comú. En un nou miracle de la Revolució, l'individualista acèrrim que cuidava zelosament els límits de la seua propietat i del seu dret propi, s'unia, per imposició de la guerra, al gran esforç comú de la lluita. Però hi ha un miracle més gran. És el retrobament del llaurador cubà amb la seua alegria habitual, dins de les zones alliberades. Qui ha sigut testimoni dels apocats xiuxiuejos amb què les nostres forces eren rebudes en cada casa llauradora, nota amb orgull el clamor despreocupat, la carcallada alegre del nou habitant de la Serra. Eixe és el reflex de la seguretat en si mateix que la consciència de la seua pròpia força ha donat als habitants de la nostra porció alliberada. Eixa és la nostra tasca futura: fer retornar al poble de Cuba el concepte de la seua pròpia força, de la seguretat absoluta en què els seus drets individuals, abonats per la Constitució, són el seu major tresor. Més encara que el vol de les campanes, anunciarà l'alliberament el retorn de l'antiga carcallada alegre, de despreocupada seguretat que hui ha perdut el poble cubà.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada